Des que "Guarda'm el secret" va veure la llum, ha estat entrant i sortint de La Marina, el 7 de setembre va estar a Dénia, i ho va fer gràcies a un bon grapat de bona gent que des del primer moment han estat ací donant ànims i encoratjant-me.
En aquesta ocasió el xiulit el va donar Txin Javier Ruiz i aprofitant l'exposició col.lectiva d'art que a l'edifici Baleària es feia i en la qual ell mateix participava va voler aprofitar l'espai perquè a l'art se li uniren versos i música.
XELO
I EL SEU SECRET A DÉNIA.
Hi havia una vegada un rebost, on les seues prestatgeries estaven plenes de
paraules dolces, mots que somriuen, carícies, enyors, estimes....., en ell, en
el raconet més arrecerat hi han nadons i menuts que tenen por, i una xiqueta,
Laura, que es prepara per a la funció....., hi han unes espardenyes a la vora
d'unes sabates de tacó, un café, un pa untat amb tendresa, el pare, uns amics i
un secret. És així com va arrivar "Guarda'm el secret" a mi, a través
del blog de Xelo "Un rebost de paraules", i molt de temps abans de
coneixer-la en persona.
Vaig conèixer a Xelo un vespre a València, portavem mesos preparant la
presentació a Xàbia; Xelo, Joan i jo, i a través de missatges de text i uasaps
haviem creant molta complicitat sense haver-nos vist els ulls. Fins a l'últim
minut de l'encontre encara bullien el mòbils, neguitosos com estaven per la
nostra trobada . Res em va decebre, aquesta gran dama, era tal qual l'havia
imaginat, tal qual són els seus versos, senzills i propers.
I és a partir d'ahí que hem anat cultivant una amistat feta d'il.lusions,
confidències, somriures, neguits, nervis i km, molts km. de carretera..... així
que ben bé vos puc dir, que aquesta dona tosssuda, com a ella li agrada dir que
és, lluitadora, compromesa en la defensa dels drets socials, la nostra llengua
i la nostra cultura, valenta e inquieta,
no és per això d'extranyar que a més a més d'escriure faça teatre , és alhora
una dona tendra, generosa, oberta, capaç d'emocionar-se amb un petit gest i amb
els braços sempre a punt per a donar una abraçada.
En "Guarda'm el secret" trobem un reflexe del que és Xelo, una
persona generosa que sap estimar, i que a poc a poc va despullant-se davant les
emocions i amb una tendressa colpidora ens parla de la il·lusió i l'amor, de la
lluita i ens empeny a sortir al carrer,
o ens parla també del pas del temps i el neguit per les absències, i ho
fa sense disfresses, amb l'ànima nua.
En aquest poemari publicat per l'editorial Germania dins la col·lecció
"Mil poetes i un país" Xelo es fa pessigolles al mapa dels sentiments
i ens trau cap a fora emocions a les que aparentment li hem donat l'esquena, no
sé si per deixadesa, per la rutina diaria o perquè aquest temps foscos que
estem vivint no ens deixa veure'ls amb l'espontaneitat que ho fa Xelo, ella
reflexa els moments que estem vivint diàriament com a prosa de que la vida està
plena de sentiments i sensacions, i com una formigueta aconsegueix que paraula
a paraula, vers a vers autora i lector ens endisem en el mateix camí.
M'agradaria acabar llegint-vos un poema que Fidel Picó va dedicar a Xelo
i a la seua poesia i en el qual em sent reflectida en aquest versos que escriu,
per que a mi, igual que a ell també, se m'abraonen amb vehemència un conjunt de
sentiments en llegir la poesia de Xelo LLopis.
SOBREVOLANT
Al matí,
al migdia, m’arriben els teus poemes.
Traspassen
la velocitat de la llum
sobrevolant
els meus batecs
també
d’altes i sentides volades,
i
penetren als meus murs de cotó fluix.
Mentre,
cau aigua, i el meu tedi
deixa pas
a la lectura dels teus seculars crepuscles,
onades
que xopen el meu buit.
Una pluja
de mots se m’abraona amb vehement alçada.
Traspasses
el pont dels escollits;
el llaç
necessari a tants cordons
segmentats,
perduts a la intempèrie
o
desballestats per tants segles rutinaris de misèria.
Plou i és
primavera i les flors dels ametllers
dibuixen
de blanc i claredat els meus túnels.
És quasi
cada dia, i de reüll miro el mòbil.
D’amagatotis...esguardo
els teus núvols blancs
com nates
impossibles. Miro la pantalleta
per si hi
ha un avís.
Guaita !,
vibren els ocellets del sud.
Em
sobrevolen llurs batecs, travessen l’Ebre
amb els
seus ponts. És primavera i em cau
una pluja de mots se m’abraona amb vehement alçada.
MOLTES GRÀCIES!.
A partir d'aquestes dolces i entranyables paraules d'Encarna Roselló va començar el recital, agraïda a tots els que van voler participar, d'uns ja ho sabiem però entre el públic assistent altres van voler participar de forma espontània
Rosa Montero: Fer l'amor amb tu
Laura Beltran: Mare
Luis Beltran: Quan vullgues
Laura Mequinenza, no perdia detall amb la seua càmera
Jaume Ivorra: Estime la gent i Pare
Isabel Martí: Per tu i Pluja als ulls
Diana: Abraçada i De major vull ser
Paco Bertomeu
Juanjo Sala: Sortim al carrer i Desitjos íntims
Txin: No em penedisc
Víctor Moya: Si vols i Amics
Vicent Ivars: Un cafè (sort que Joan Femenia encara no hi era)
Inma Campos: Guarda'm el secret
Àngels Gómez: Laura, I succeïx
La gran Inma Sancho: Mira't
El meu Víctor: Maleït despertador
Dolors Alexandre : Un bocí de tendresa
Vicent Balaguer: Per estar junts
La inestimable col.laboració de Joaquim Boscà que va voler participar com millor sap, amb la guitarra
Encarna Roselló: Dubte i desig i Recordar
Xelo Llopis: Inventari i Setembre
Per finalitzar un concert improvisat de guitarra i bandoneó amb Joaquín Boscá i Fernando Gotan
I ara un "relaxing cup" , però nosaltres amb un bon entrepà regat amb cervesa fresqueta
Celebrant que els Jocs Olímpics s'anaven a Japó
Amb dues bones amigues del cor de La Costera
Fotos: Txin Javier Ruiz (gràcies)