Ningú mor la vespra ni sap a quina hora
però tu amb aquella barreja precisa
d'alcohol i barbitúrics
coneixies el moment exacte
per aturar-te en el camí.
La ràbia em surt per cada porus
i si estigueres viu
et pegaria un cop de puny
per desfogar-me
Ara tots contemplen el teu cos inert
parlen de la teua bonhomia
i busquen respostes al teu final.
Estaves cansat -em deies-
i qui no amic meu!.
El meu cap enyora ja el teu muscle
tenia la mesura justa on recolzar
inquietuds i somnis
mentre tu m’escoltaves
i acariciaves suaument el cabell.
Per força he de seguir estimant-te
però em dol
convertir-te en record.
-Xelo Llopis-