divendres, 26 de setembre del 2014
Fil d'afectes -Cançó-
M Teresa Martínez Sentís , novament, amb la seua generositat m'ha sorprès gratament posant la seua veu i component la música al meu poema "Fil d'afectes"
http://www.goear.com/listen/382ad6b/fil-dafectes-veu-i-musica-m-teresa-martinez-sentis-del-poema-fil-dafectes-xelo-llopis
dimecres, 24 de setembre del 2014
Tornar
Enlairada
com milotxa
al vent
núvols per cuirassa
lluna per recer
a contracor has de tornar
com ferro incandescent
a esperar la martellada.
-Xelo Llopis-
Imatge:www.anchaescastilla.es
-Febrer 2013-
-Febrer 2013-
dilluns, 15 de setembre del 2014
Vida
Adormits queden els somnis
davant
d'una tassa de cafè
mentre
passen les fotos que m'han vist créixer.
Al ventall
dels sentiments
ara un somriure
ara una llàgrima
Tanta vida imaginada
tota una vida insospitada.
-Xelo Llopis-
dimarts, 9 de setembre del 2014
Fil d'afectes
Passejant pel fil dels afectes
he arribat a la mar
la teua mar
aquella de la que
em parlaves amb ulls lluents
El meu paisatge
l'únic blau que té
és el del cel
i sovint és gris
amenaçant tempesta
he entès tot el que em deies
amb aquests ulls brillants
plens de tendresa
amb el cor obert de bat a bat
Com no vaig a estimar-te
si alguna cosa em diu
que vas arribar
per quedar-te
-Xelo Llopis-
dijous, 4 de setembre del 2014
Quin futur els espera?
Mirant al meu fill
jugant, aliè a tot, centrat únicament en el joc. El mirava i pensava que fins
fa ben poc (dos o tres mesos escassos), veia un xiquet aprofitant les
últimes cuetades de la seua infància, amb una adolescència trucant a la
porta, i després l'imaginava amb un futur que hauria de llaurar-se, com hem fet
tots, per un camí més o menys pla, amb alguna que altra pedra que el farà
entropessar i l’anirà polint com a home, com a ésser humà.
Un camí amb molts
cruïlles, però ell tindrà la suficient maduresa per triar la direcció més
encertada, més adient i sempre amb un ventall de possibilitats i amb igualtat
davant els més benestants.
Mire al meu fill i
sent un nus a la gola difícil de pair. La terra que trepitjava en certa manera
era ferma, albirava a l'horitzó l'esperança en un món una mica millor,
conscient que per a això s'ha de persistir, continuar lluitant, com sempre, o
quasi sempre, però amb un futur no massa llunyà pel d'apostar i en què creure.
La terra per la
que camine, ara és molt semblant a una tarima flotant, trontolla, fa aigües per
totes bandes.
Ens ho han
capgirat tot. Els drets més elementals i bàsics, pels que tanta i tanta gent ha
lluitat, i pels que massa s'han quedat pel camí, ens els han dinamitat a base
de decrets que no fan més que emmascarar errors i excessos dels de dalt , on
cada sacsada accelera el procés de destrucció.
Ara tot és vàlid
en nom de la crisi, una crisi més que visible i també evitable, només hauria
calgut fer servir el coneixement per a una gestió dels recursos i fons públics
sostenible.
Continue mirant
com juga el meu fill, però ara són els ulls els que se m'humitegen, crec que
tots els pares tenim com a denominador comú facilitar als nostres fills les
eines necessàries per fer-se valer per ells mateixos, aquest és potser el
nostre millor llegat.
M'agradaria poder
donar-li aquests instruments, però dins d'una societat que respecte el principi
d'igualtat, lluny del classisme que per desgràcia han volgut tornar a posar de
moda.
I demanar-li al geni de les
retallades que mire per un instant els ulls del meu fill i mentre si és
possible que li explique a ell perquè ha decidit esbiaixar-li el futur.
Publicat al Levante EMV agost 2012
Publicat al Levante EMV agost 2012
dimecres, 3 de setembre del 2014
Noble companyia
De bon matí, en
veure els teus ulls ja sabia que alguna cosa t'amoïnava , eixim al carrer, és
dissabte, cal omplir la nevera i el rebost, a casa s’ho papen tot.
Primer a pel pa, on
la dependenta ucraïnesa ens suggereix deliciosos dolços, però avui no ens vénen
de gust, després la carnisseria, no portem cap llista, és el de sempre , la
peixateria i la traca final en el supermercat.
Ara ja amb el
carret a vessar i els braços plens bosses penjant.
És un magnífic pla
per a un matí de dissabte després d'una intensa i esgotadora setmana....
Et convide a un
cafè, per fer un parèntesi que ens alleuge.
En aquest bar estem
com a casa, l'ama sempre ens rep amb el seu amable i sincer somriure, ens
agrada anar-hi, saludem a tots els parroquians, crec que fins i tot les taules
i les cadires ens coneixen.
El temps sembla
aturar-se davant una tassa de cafè, bon moment per posar-te al dia de tot el que em bull per
dintre, a ningú puc parlar-li amb la confiança que tu em dónes, saps més de mi
que jo mateixa, ets la noble companyia.
Anem, queda molt
per fer, guardar els queviures i endreçar la casa, que torne a semblar un espai
càlid i habitable que va perdent la seua forma tal com avança la setmana.
Remugue només
entrar: “este xiquet, per on va es deixa un tros”, cap resposta, no hi ha
ningú.
Ens quedem immòbils
davant del mirall del rebedor, prenc la teua
mà amb fermesa, et mire i una pregunta s'avança als meus pensaments:
- Solitud .....quan
de temps fa que ens coneixem?
-Xelo Llopis-
Juny 2012
Juny 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)