Potser ha arribat l’hora
d’eixir del bucle que t'ofega
aquell on vius instal.lada
no has de tenir por
et jutjaran igualment
i aquests que ara et jutgen
mai riuen
ni ploren amb tu
Ix ja
potser isques disparada
i t’estampes contra un mur
o potser isques
amb tanta força
que travesses
la muntanya de neguits
que t'impedeixen veure
una vall sense boira
una vall sense boira
- Xelo Llopis-
Imatge: Tom Gent
Pot ser sigues bruixa. Has donat en el clau. Em prendré aquesta medicina que em proposes.
ResponEliminaHola, Xelo,
ResponEliminaEl teu poema, a més de bonic, coincideix amb un pensament que últimament em ve al cap, no caure en la inmanència, com diria Sartre (crec): cada vegada que es cau en la inmanència i decidim romandre en ella es produeix una degradació de la nostra existència, cal trobar la capacitat de ser lliure i disposar de posibilitats obertes, de transcendir, malgrat l'existància del risc que "t'estampes contra un mur", com tu bé dius.
Abraçada
dius molt bé ... totes les decisions comporten un risc però la llibertat de prendre-les ens encoratja
EliminaIx!, oitant que sí. M'agrada el teu poema i la força que desprèn. Escollir i seguir el propi camí, més enllà de lligams feixucs.
ResponEliminaEixir? fugir? sorgir de la boira?
ResponEliminaSempre és bo esclatar cap amunt.
Ix! no dubtis, El teu poema et dona les raons per eixir ja, ara mateix, encara que costi donar el primer pas.
ResponEliminaL'important és sortir ... sempre endavant, sempre ...
ResponEliminaMolt maco!