divendres, 1 de novembre del 2013

Vestit de silenci



Estimava la vida
la menjava a mossets xicotets
assaborint-ho tot
el rebost ple
llaunes de desig
pots de versos
caixes  de carícies
xarop d'amor
besos envasats al buit
llesques d'il. lusió
massa menjar potser
per una ànima somiadora
ara ja només podía
tancar el rebost
per cobrir el seu cos
amb aquell vell i arnat
vestit de silenci.

-Xelo Llopis-

Imatge: Ian Webb
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

6 comentaris:

  1. El Mur de Xerea22 de novembre del 2012, a les 18:18

    Potser una ànima somniadora és una mica golafre i mai té prou vida per menjar-se, però es bona idea menjar miquetes i assaborir-les.
    Aquest poema és la visió d'una gurmet vital.
    Bon i llarg profit.

    ResponElimina
  2. Glo.Bos.blog4 de novembre del 2013, a les 0:03

    Oh! M'ha agradat molt aquest poema.
    Et superes dia a dia.

    ResponElimina
  3. Anònim4 de novembre del 2013, a les 19:50

    Un excès pot ser embafador, diuen. Bonic el poema! M'ha agradat :)

    ResponElimina
  4. Josep Lázaro8 de novembre del 2013, a les 9:19

    M'agradaria trobar un vi per a maridar tots els teus versos...

    I mai millor dit: SALUT.

    ResponElimina
  5. Yeti Barna10 de novembre del 2013, a les 2:46

    "Pots de versos, caixes de carícies"
    Precioso versos, m'ha agradat molt.
    Besada.

    ResponElimina
  6. Unknown10 de novembre del 2013, a les 14:03

    si així és el rebost, cóm no serà la nevera i el celler... m'agrada la cuina, cuinera i el que guisa...

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)