"Guarda'm el secret" Dénia 7 de setembre de 2013

Des que "Guarda'm el secret" va veure la llum, ha estat entrant i sortint de La Marina, el 7 de setembre va estar a Dénia, i ho va fer gràcies a un bon grapat de bona gent que des del primer moment han estat ací donant ànims i encoratjant-me.

En aquesta ocasió el xiulit el va donar Txin Javier Ruiz i aprofitant l'exposició col.lectiva d'art que a l'edifici Baleària es feia i en la qual ell mateix participava va voler aprofitar l'espai perquè a l'art se li uniren versos i música.

XELO I EL SEU SECRET A DÉNIA.

Hi havia una vegada un rebost, on les seues prestatgeries estaven plenes de paraules dolces, mots que somriuen, carícies, enyors, estimes....., en ell, en el raconet més arrecerat hi han nadons i menuts que tenen por, i una xiqueta, Laura, que es prepara per a la funció....., hi han unes espardenyes a la vora d'unes sabates de tacó, un café, un pa untat amb tendresa, el pare, uns amics i un secret. És així com va arrivar "Guarda'm el secret" a mi, a través del blog de Xelo "Un rebost de paraules", i molt de temps abans de coneixer-la en persona.

Vaig conèixer a Xelo un vespre a València, portavem mesos preparant la presentació a Xàbia; Xelo, Joan i jo, i a través de missatges de text i uasaps haviem creant molta complicitat sense haver-nos vist els ulls. Fins a l'últim minut de l'encontre encara bullien el mòbils, neguitosos com estaven per la nostra trobada . Res em va decebre, aquesta gran dama, era tal qual l'havia imaginat, tal qual són els seus versos, senzills i propers.

I és a partir d'ahí que hem anat cultivant una amistat feta d'il.lusions, confidències, somriures, neguits, nervis i km, molts km. de carretera..... així que ben bé vos puc dir, que aquesta dona tosssuda, com a ella li agrada dir que és, lluitadora, compromesa en la defensa dels drets socials, la nostra llengua i la nostra cultura,  valenta e inquieta, no és per això d'extranyar que a més a més d'escriure faça teatre , és alhora una dona tendra, generosa, oberta, capaç d'emocionar-se amb un petit gest i amb els braços sempre a punt per a donar una abraçada.

En "Guarda'm el secret" trobem un reflexe del que és Xelo, una persona generosa que sap estimar, i que a poc a poc va despullant-se davant les emocions i amb una tendressa colpidora ens parla de la il·lusió i l'amor, de la lluita i ens empeny a sortir al carrer,  o ens parla també del pas del temps i el neguit per les absències, i ho fa sense disfresses, amb l'ànima nua.

En aquest poemari publicat per l'editorial Germania dins la col·lecció "Mil poetes i un país" Xelo es fa pessigolles al mapa dels sentiments i ens trau cap a fora emocions a les que aparentment li hem donat l'esquena, no sé si per deixadesa, per la rutina diaria o perquè aquest temps foscos que estem vivint no ens deixa veure'ls amb l'espontaneitat que ho fa Xelo, ella reflexa els moments que estem vivint diàriament com a prosa de que la vida està plena de sentiments i sensacions, i com una formigueta aconsegueix que paraula a paraula, vers a vers autora i lector ens endisem en el mateix camí.

M'agradaria acabar llegint-vos un poema que Fidel Picó va dedicar a Xelo i a la seua poesia i en el qual em sent reflectida en aquest versos que escriu, per que a mi, igual que a ell també, se m'abraonen amb vehemència un conjunt de sentiments en llegir la poesia de Xelo LLopis.

  

SOBREVOLANT

Al matí, al migdia, m’arriben els teus poemes.

Traspassen la velocitat de la llum

sobrevolant els meus batecs

també d’altes i sentides volades,

i penetren als meus murs de cotó fluix.

Mentre, cau aigua, i el meu tedi

deixa pas a la lectura dels teus seculars crepuscles,

onades que xopen el meu buit.

Una pluja de mots se m’abraona amb vehement alçada.

Traspasses el pont dels escollits;

el llaç necessari a tants cordons

segmentats, perduts a la intempèrie

o desballestats per tants segles rutinaris de misèria.

Plou i és primavera i les flors dels ametllers

dibuixen de blanc i claredat els meus túnels.

És quasi cada dia, i de reüll miro el mòbil.

D’amagatotis...esguardo els teus núvols blancs

com nates impossibles. Miro la pantalleta

per si hi ha un avís.

Guaita !, vibren els ocellets del sud.

Em sobrevolen llurs batecs, travessen l’Ebre

amb els seus ponts. És primavera i em cau

una pluja de mots se m’abraona amb vehement alçada.

MOLTES GRÀCIES!.

A partir d'aquestes dolces i entranyables paraules d'Encarna Roselló va començar el recital, agraïda a tots els que van voler participar, d'uns ja ho sabiem però entre el públic assistent altres van voler participar de forma espontània

Rosa Montero: Fer l'amor amb tu

Laura Beltran: Mare

Luis Beltran: Quan vullgues

Laura Mequinenza, no perdia detall amb la seua càmera

 Jaume Ivorra: Estime la gent i Pare

 Isabel Martí: Per tu i Pluja als ulls

Diana: Abraçada i De major vull ser

 Paco Bertomeu

 Juanjo Sala: Sortim al carrer i Desitjos íntims

Txin: No em penedisc

 Víctor Moya: Si vols i Amics

 Vicent Ivars: Un cafè (sort que Joan Femenia encara no hi era)

Inma Campos: Guarda'm el secret

Àngels Gómez: Laura, I succeïx

La gran Inma Sancho: Mira't

El meu Víctor: Maleït despertador 

 Dolors Alexandre : Un bocí de tendresa

 Vicent Balaguer: Per estar junts

La inestimable col.laboració de Joaquim Boscà que va voler participar com millor sap, amb la guitarra

Encarna Roselló: Dubte i desig i Recordar

Xelo Llopis: Inventari i Setembre

Per finalitzar un concert improvisat de guitarra i bandoneó amb Joaquín Boscá i Fernando Gotan

I ara un "relaxing cup" , però nosaltres amb un bon entrepà regat amb cervesa fresqueta

Celebrant que els Jocs Olímpics s'anaven a Japó

Amb dues bones amigues del cor de La Costera

Fotos: Txin Javier Ruiz  (gràcies)