Prismàtics

Fa ja tant de temps de tot
que cal agafar uns prismàtics
per veure amb claredat
La memòria 
amb la seua saviesa
ens acosta el que és bo
del que fa mal es desfà

-Xelo Llopis-

Per tu

                                                                           Al meu País Valencià

Com no he d'estimar-te 
si tot el que sóc 
és per tu 
si les teues ferides 
em sagnen a mi 
si el teu goig 
és la meua alegria 
si només veure't 
em sent a casa
si se m'omple la boca
dient el teu nom
com no he d'estimar-te


-Xelo Llopis-

Guarda'm el secret a Xàtiva (21 de juny 2012)

Ai mare!, d'açò fa dos anys, se m'havia quedat com a esborrany al bloc

http://youtu.be/hhlzNPcLJl0

Toni Espí

PRESENTACIÓ LLIBRE DE XELO. SOLSTICI D’ESTIU
Per què presente aquest llibre de versos de Xelo Llopis?

1-  La poesia és ficció. Sembla que l’il·lustre poeta Fernando Pessoa ho va dir: “el poeta menteix”. Done’m     per bo el fet que la novel·la i el conte, el teatre, gèneres narratius en línies generals, són ficticis. I ens creiemaixò que la poesia, si més no molta de la poesia que es fa, és l’expressió més íntima dels replecs de l’ànima. I ho és: però de manera fictícia. Per què si no fóra així, el megalòman Ausías March. “lo pus extrem amador”hauria embogit unes quantes vegades al llarg de la seua vida; o si férem cas de l’Estellés, l’hauríem d’haver soterrat tres o quatre vegades de diferents maneres, segons les instruccions escampades en la seua obra.

 2- El poeta/ la poeta menteix per crear la seua veritat literària. I ara entrarem en la veritat literària de “Guarda’m el secret”  Ho veieu com menteix! Com li hem de guardar el secret si ella mateixa l’escampa als quatre vents.

 3- El llibre presenta un ABANS, un ARA I un DESPRÉS. 

Com era abans?

En la branca de quin arbre niaven els meus somnis?

On era l’aixopluc que m’arrecerava?

Quin nom pronunciava en silenci?

On trobava el prodigi d’una mirada?

No ho recorde, dis-m’ho tu.

4. A partir d’aquest poema, podem dir que el llibre es presenta com la història d’un daltabaix. Poesia del terrabastall, de la desfeta... podríem dir-li, a la poesia de “Guarda’m...” I poesia adreçada a un tu, bàsicament imaginat, amb poders sanadors ARA.

Entre obrir els ulls a trenc d’alba

i cloure’ls quan la nit és fosca

mil històries se succeeixen

tan sols una m’omple i em fa fruir

la teua incorpòria presència.

5. Perquè, ABANS, alguna cosa es va capgirar. I jo sóc fràgil i busque tendresa. Tinc por:

De menuts,

la nit fa por perquè s’amaguen

monstres davall del llit.

Quan et fas gran,

els monstres són diferents.

De vegades l’autoestima minva,

perquè en la foscor de la nit

sents la teua pròpia fragilitat,

o simplement el neguit s’entesta a fer-te companyia

i encara que sigues gran i més sàvia,

et continua fent por la nit.

6. He perdut l’alegria. Però en tu imagine que retrobe allò que ja no tinc, allò que no sé de quina manera vaig perdre,

Embadalida

camine al baterell del sol

per aquesta ciutat

de parets transparents,

trepitge places, carrers i carrerons,

ni conec, ni em coneixen,

però no estic sola,

tu hi ets,

m’ho diu el cor.

7. Pel que fa al contingut, aquest és l’eix que vertebra el llibre, allò que li confereix unitat. Si més no, la lectura que jo faig és aquesta. És ben cert, però que hi ha uns altres temes que podríem qualificar de secundaris, paral·lels o complementaris, gens menystenibles, per això... La justícia (social), la família (el pare, la filla), la fantasia...

8. Formalment, “Guarda’m és un llibre de poemes molt curts, curts i alguns de no tan curts. Poquets. I les figures retòriques que més ressalten i que podríem considerar trets estilístics bàsics en són dos: la hipèrbole

fantasiosa i la metàfora. El primer va en la línia d’allò que he dit al principi: la poesia és ficció.

Si vols pots anar-te’n lluny

però pren la meua mà.

Del segon en llegiré un exemple: una al·legoria.

Mire amb certa melangia

la casa del meu cos,

són molts els anys els que està alçada.

El pas del temps és implacable

i ha deixat la seua empremta,

a la façana les esquerdes són visibles,

i el color que abans tant goig feia

ha perdut la seua lluentor.

Pels finestrals no entra tanta llum,

l’ombra de les cases veïnes ho impedixen.

Els dies d’intensa pluja

per la teulada es filtra

un degoteig incessant d’aigua,

però a les golfes tot el que guarde

ho tinc ben arrecerat,

puge de tant en tant,

per netejar el que em fa nosa

i traure la pols als records.

Però tinc sort,

Els fonaments, les bigues i els pilars són sòlids.

Dins s’està bé, és plena de vida,

em sent segura i encoratjada,

encara conserve aquell vell balancí

on asseure’m a bressolar els somnis.

9. Aquest és un del poemes més llargs. Però molts poemes breus, escampats al llarg del llibre, són metàfores que, relligades també podrien formar una al·legoria. No diré quina. Alguna cosa del secret haureu de descobrir vosaltres quan llegiu els versos de Xelo.

10. Acabaré amb el poema que dóna títol al llibre. A continuació Josep Manel Vidal i Júlia Beniel... I després, la Carassa de Rytmus... I finalment Xelo Llopis..

Guarda’m el secret,

si et sé a prop el cor es dispara,

si et sé lluny el buit és immens

si amb tu tanque els ulls,

un minut és l’eternitat

si fregues la meua pell

les espurnes encenen la passió,

i em vestisc de desig.

Pel sedàs del sentiment passe

les teues paraules,

per a tan sols escoltar

les que han nascut per a mi.

Que escric les lletres del teu nom

només pel plaer d’acariciar-les.

I per tu aquesta tardor

és una càlida primavera.

Guarda’m el secret, perquè t’estime,

i si algun dia no hi sóc,

en un raconet de la memòria.

guarda’m a mi també.

Josep Manel Vidal

Julia Beniel

Gemma Marrahí

Reciclar

On s'ha de llançar 
l'estima quan caduca?

-Xelo Llopis-

Postdata 13

Perduda en un laberint de paraules

enmig d'un oceà de sentiments oposats

volia eixir d'ací

per a poder dir-te tantes coses!

al remat d’aquesta  extensa carta

no podràs llegir les últimes lletres

del nus en la gola

he passat per una drecera

al degoteig de llàgrimes

diluint les paraules justes

aquelles on  et deia….

-Xelo Llopis-

de Fidel Picó

Gràcies Fidel per dedicar-me aquests versos

 

 

SOBREVOLANT

Al matí al migdia, m’arriben els teus poemes.

Traspassen la velocitat de la llum

sobrevolant els meus batecs

també d’altes i sentides volades,

i penetren als meus murs de cotó fluix.

Mentre, cau aigua, i el meu tedi

deixa pas a la lectura dels teus seculars crepuscles,

onades que xopen el meu buit.

Una pluja de mots se m’abraona amb vehement alçada.

Traspasses el pont dels escollits;

el llaç necessari a tants cordons

segmentats, perduts a la intempèrie

o desballestats per tants segles rutinaris de misèria.

Plou i és primavera i les flors dels ametllers

dibuixen de blanc i claredat els meus túnels.

És quasi cada dia, i de reüll miro el mòbil.

D’amagatotis...esguardo els teus núvols blancs

com nates impossibles. Miro la pantalleta

per si hi ha un avís.

Guaita !, vibren els ocellets del sud.

Em sobrevolen llurs batecs, travessen l’Ebre

amb els seus ponts. És primavera i em cau

una pluja de mots se m’abraona amb vehement alçada.

 

Fidel Picó Gomez

 

http://fidelpico.blogspot.com.es/

Sortim al carrer

Sortim al carrer i no és festa major

el poble pren la veu

per a llençar a les escombraries

desnonaments, estafes, corrupción

impunitat, retalls, mentides i altres preses de pèl

d’elles ens alcem com a víctimes

i no com a promotors.

Recuperem el despertador

que ens alerta que neix un nou dia

i cal aprofitar-lo

que els predicadors de la mentida baixen de la trona
per tornar a la caverna

i el seu balafiament no embrute més

ni el nostre demà

ni el demà passat dels nostres fills

perquè albirem un horitzó polit.

Així de nou 
sortirem al carrer
i llavors sí,
serà festa major

-Xelo Llopis-

Desembre 2012.

Encén la nit

Encén la nit
acull els somnis
enrere deixaràs
les hores viscudes
projecta il.lusions
gronxaràs esperances

-Xelo Llopis-