Empaitada
pel desencís
torna a
l'illa artificial
de la seua solitud
tot just
quan arriba l'hora de la basarda
tancar portes
i finestres
atrinxerar-se
al recer de les parets d’una pell
esquinçada
de somnis no assolits
d'esperances
mortes
soliloquis muts
- Xelo Llopis-
Imatge: Gus Busselo
Un poema que m'ha arribat, que he entès a la perfecció. I a sobre sé el que és de sobres una illa... M'ha agradat molt, Xelo! :)
ResponEliminagràcies Caterina per la teua estima i comprensió
Eliminaquan es transita per camins de solitud ve la tristor a fer companyia
ResponEliminaM'encanta Xelo... solitud de dolor...
ResponEliminaAbraçada!
Saps atreure el lector amb el teu jo líric i imprimeixes sensacions que et fan passejar-te i repetir vàries vegades la lectura dels teus versos.
ResponEliminaBesada dolça.