I mentre espere la son
tanque els ulls
ixen a ballar
somnis i vivències
cabòries i febleses
angoixes i desitjos
gojos i tristeses
i la son
no ve
la pista de ball
s'omple de gom a gom
i tots els neguits
i totes les joies
s'agafen de la cintura
i ballen a la
conga
però la son
la son
la son
no ve
- Xelo Llopis-
Imatge: Max Gasparini
i al coixí de l'insomni li dius: vinga! ja! ballem la darrera peça...
ResponEliminaQuantes i quantes nits insomnes... M'agrada aquesta agafada per la cintura... el ball és continu.
ResponEliminaBesada.
Ai, l'insomni, pot ser font de neguits, però a vegades també pot ser font d'inspiració.
ResponEliminaAl menys a mi em sol passar.
Quan em desvetlli pensaré en el teu poema i posaré els meus neguits a ballar la conga!
ResponEliminaGenial :-)
tinc por de l'insomni.... la gran sala de ball de l'insomni.....
ResponEliminatinc por de l'insomni.... de la gran sala de ball que convida a dansar tots els neguits....
ResponEliminaa les hores insomni sovint ixen més els neguits i les incerteses que les joies
EliminaAixò faré jo, ballaré la conga també mentre espere la son, i fora neguits, que la nit d'ells va ben plena.
ResponEliminaI aquest insomni que em fa ballar !!
ResponElimina