Amic meu

Ningú mor la vespra ni sap a quina hora

però tu amb aquella barreja precisa

d'alcohol i barbitúrics

coneixies el moment exacte

per aturar-te en el camí.

La ràbia em surt per cada porus

i si estigueres viu

et pegaria un cop de puny

per desfogar-me

Ara tots contemplen el teu cos inert

parlen de la teua  bonhomia

i busquen respostes al teu final.

Estaves cansat -em deies-

i qui no amic meu!.

El meu cap enyora ja el teu muscle

tenia la mesura justa on recolzar

inquietuds i somnis

mentre tu m’escoltaves

i acariciaves suaument el cabell.

Per força he de seguir estimant-te

però em dol

convertir-te en record.

-Xelo Llopis-