dilluns, 22 de desembre de 2014

De vegades







De vegades 
escrius paraules desordenades
esguitant l'ànima 
sucumbint 
als desitjos més íntims
tan íntims 
tan teus
que els guardes amb zel
atrinxerats 
a la teua essència
arrecerats
de tot perill

De vegades 
et creixen ales 
i voles
amb tant puixança
que desfàs 
les teranyines que t'envolten

De vegades 
et retrobes amb tu


-Xelo Llopis-

Imatge: Mark Biwit




divendres, 19 de desembre de 2014

Mur







Quan la vida trontolla
sense adonar-te'n
alces un mur emocional
imperceptible
gairebé impenetrable
on arrecerar-se


-Xelo Llopis-

dilluns, 15 de desembre de 2014

Malgrat tot







Malgrat
la ràbia continguda
espessa i amarga
cerque entre els encenalls
de la meua essència
tot l'ànim
que com un solatge
s'amaga entre els solcs
de les hores viscudes
sense embuts

-Xelo Llopis-

dijous, 4 de desembre de 2014

dilluns, 1 de desembre de 2014

Vers a la boca








Posa't un vers a la boca
el fràgil fil de la melangia
dibuixarà un somriure 
en els teus llavis

-Xelo Llopis-

dilluns, 17 de novembre de 2014

I provant provant








I provant provant
hem arribat fins ací
sense full de ruta
ni manual d'instruccions
ni frases solemnes
dites des d'un púlpit
sense testimonis
sense saber com seria
caminar a l'uníson
perquè volíem.

I provant provant
descobrirem l'estima
els solcs de la pell
vetllen la memòria
de les hores viscudes
aquestes mans arrugades
parlen més 
que els nostres llavis
amb un alfabet
sense lletres
sols carícies i mirades.

I provant provant
desitjaria amb tu
seguir caminant.

-Xelo Llopis-



dissabte, 15 de novembre de 2014

A contracor





Al fons d'un calaix
a contracor
he deixat somnis adormits
ordenats
per colors i aromes
per números i lletres
altres estesos
perquè el sol
els escalfe 
per tenir-los sempre a mà
per no defallir
amb la quotidiana voracitat
quan la vida t'empeny
i els altres clamen

-Xelo Llopis-

dijous, 30 d’octubre de 2014

Afectes




Allotjada la fragilitat
en un racó de l'ànima
suren els afectes
i tu
amb ells
llavors sé
que tot i la llunyania
a l'horitzó
del meu esguard
la teua estima
la puc abraçar

-Xelo Llopis-

Imatge de la xarxa

dissabte, 18 d’octubre de 2014

M'amague





si m'amague no és
per falta de ganes de viure
senzillament és
per no enterbolir la teua alegría

-Xelo Llopis-

dimecres, 15 d’octubre de 2014

Ara no




Seriosament
hauria d'anar pensant
a aturar-me un poc
endreçar calaixos
curulls de records
cosir retalls viscuts
en la flassada a mig fer
omplir els racons
buits per tantes absències
mirar per la finestra
passar la vida dels altres
cuinar dolços
amb vells desitjos
espolsar les teranyines de l'enyor
treure la brillantor a la rutina
però ara no,
ara no em ve de gust.

-Xelo Llopis-

Imatge: Masakadu Makiyama

(Octubre 2013)

divendres, 26 de setembre de 2014

Fil d'afectes -Cançó-



M Teresa Martínez Sentís , novament, amb la seua generositat m'ha sorprès gratament posant la seua veu i component la música al meu poema "Fil d'afectes"

http://www.goear.com/listen/382ad6b/fil-dafectes-veu-i-musica-m-teresa-martinez-sentis-del-poema-fil-dafectes-xelo-llopis

dimecres, 24 de setembre de 2014

Tornar




Enlairada
com milotxa al vent
núvols per cuirassa
lluna per recer
a contracor has de tornar
com ferro incandescent
a esperar la martellada.

-Xelo Llopis-

Imatge:www.anchaescastilla.es

-Febrer 2013-

dilluns, 15 de setembre de 2014

Vida




Adormits  queden els somnis
davant d'una tassa de cafè
mentre
passen les fotos que m'han vist créixer.

Al ventall dels  sentiments
ara un somriure  
ara una llàgrima

Tanta vida imaginada

tota una vida insospitada.

-Xelo Llopis-


dimarts, 9 de setembre de 2014

Fil d'afectes



Passejant pel fil dels afectes
he arribat a la mar
la teua mar
aquella de la que
em parlaves amb ulls lluents
El meu paisatge
l'únic blau que té
és el del cel
i sovint és gris
amenaçant tempesta 
he entès tot el que em deies 
amb aquests ulls brillants
plens de tendresa 
amb el cor obert de bat a bat 
Com no vaig a estimar-te 
si alguna cosa em diu 
que vas arribar
per quedar-te

-Xelo Llopis-

dijous, 4 de setembre de 2014

Quin futur els espera?








Caminem per inèrcia, baix l'aparença de la normalitat, però en el fons és només això aparença.

Mirant al meu fill jugant, aliè a tot, centrat únicament en el joc. El mirava i pensava que fins fa ben poc (dos o tres mesos escassos), veia un xiquet aprofitant les  últimes cuetades de la seua infància, amb una adolescència trucant a la porta, i després l'imaginava amb un futur que hauria de llaurar-se, com hem fet tots, per un camí més o menys pla, amb alguna que  altra pedra que el farà entropessar i l’anirà polint com a home, com a ésser humà.

Un camí amb molts cruïlles, però ell tindrà la suficient maduresa per triar la direcció més encertada, més adient i sempre amb un ventall de possibilitats i amb igualtat davant els més benestants.

Mire al meu fill i sent un nus a la gola difícil de pair. La terra que trepitjava en certa manera era ferma, albirava a l'horitzó l'esperança en un món una mica millor, conscient que per a això s'ha de persistir, continuar lluitant, com sempre, o quasi sempre, però amb un futur no massa llunyà pel d'apostar i en què creure.

La terra per la que camine, ara és molt semblant a una tarima flotant, trontolla, fa aigües per totes bandes.

Ens ho han capgirat tot. Els drets més elementals i bàsics, pels que tanta i tanta gent ha lluitat, i pels que massa s'han quedat pel camí, ens els han dinamitat a base de decrets que no fan més que emmascarar errors i excessos dels de dalt , on cada sacsada accelera el procés de destrucció.

Ara tot és vàlid en nom de la crisi, una crisi més que visible i també evitable, només hauria calgut fer servir el coneixement per a una gestió dels recursos i fons públics sostenible.

Continue mirant com juga el meu fill, però ara són els ulls els que se m'humitegen, crec que tots els pares tenim com a denominador comú facilitar als nostres fills les eines necessàries per fer-se valer per ells mateixos, aquest és potser el nostre millor llegat.

M'agradaria poder donar-li aquests instruments, però dins d'una societat que respecte el principi d'igualtat, lluny del classisme que per desgràcia han volgut tornar a posar de moda.

I demanar-li al geni de les retallades que mire per un instant els ulls del meu fill i mentre si és possible que li explique a ell perquè ha decidit esbiaixar-li el futur.

Publicat al Levante EMV agost 2012



dimecres, 3 de setembre de 2014

Noble companyia



De bon matí, en veure els teus ulls ja sabia que alguna cosa t'amoïnava , eixim al carrer, és dissabte, cal omplir la nevera i el rebost, a  casa s’ho papen tot.

Primer a pel pa, on la dependenta ucraïnesa ens suggereix deliciosos dolços, però avui no ens vénen de gust, després la carnisseria, no portem cap llista, és el de sempre , la peixateria i la traca final en el supermercat.

Ara ja amb el carret a vessar i els braços plens bosses penjant.

És un magnífic pla per a un matí de dissabte després d'una intensa i esgotadora setmana....

Et convide a un cafè, per fer un parèntesi que ens alleuge.

En aquest bar estem com a casa, l'ama sempre ens rep amb el seu amable i sincer somriure, ens agrada anar-hi, saludem a tots els parroquians, crec que fins i tot les taules i les cadires ens coneixen.

El temps sembla aturar-se davant una tassa de cafè, bon moment  per posar-te al dia de tot el que em bull per dintre, a ningú puc parlar-li amb la confiança que tu em dónes, saps més de mi que jo mateixa, ets la noble companyia.

Anem, queda molt per fer, guardar els queviures i endreçar la casa, que torne a semblar un espai càlid i habitable que va perdent la seua forma tal com avança la setmana.

Remugue només entrar:  “este xiquet, per on va es deixa un tros”, cap resposta, no hi ha ningú.

Ens quedem immòbils davant del mirall del rebedor, prenc  la teua mà amb fermesa, et mire i una pregunta s'avança als meus pensaments:

- Solitud .....quan de temps fa que ens coneixem?

-Xelo Llopis-

Juny 2012

dijous, 28 d’agost de 2014

Et recorde hui








A vegades succeïx , i no és gratuït
Tenia ganes d'acabar la seua jornada laboral, eixe dia a casa l'esperaven, hi havia un dinar familiar. Mirava el rellotge, va respirar profundament com el que té la satisfacció de l'haver  complit, es disposava a apagar l'ordinador quan va escoltar la senyal acústica d'un nou missatge rebut, el remitent era més que conegut per a ella, en obrir-ho allí estaven aquelles paraules: “Et recorde hui. A vegades succeïx, i no és gratuït”.
Estes eren les úniques paraules que havien escrites, no obstant això, la força amb què va sacsejar  els seus sentits va fer que el cor bategara amb un ritme diferent.
Va recolzar la esquena contra la cadira fixant la seua mirada en aquelles paraules, de sobte una misteriosa maquinària va posar en marxa l'engranatge per  començar a bussejar pel laberint de la memoria, les imatges del passat se succeïen com si estiguera davant d'una projecció de diapositives.
El llarg adéu se prolongava ja 28 anys i a més la distància geogràfica també havia impossibilitat ni tan sols una fugaç trobada.
Va recordar amb malenconia quin atzar havia fet que compartiren un tram del seu viatge vital, a aquell que havia despertat els seus sentits, a aquell que li va donar el ferm convenciment que les seves vides estarien sempre lligades, a aquell que es va convertir en el seu còmplice, el seu company, el seu amic, el seu amant,  el seu amor.
Les imatges continuaven succeint-se, els records s'amuntonaven, i galopaven per la seua ment a una velocitat de vertigen.
Un nus en la gola es va fer latent i les llàgrimes van mullar els seus pòmuls enterbolint els seus ulls que continuaven clavats en les paraules.
El record d'ell l'havia acompanyat sempre, irrompia en la seua vida de qualsevol forma i en onsevol indret, disfressat de paper dormit, de cançó, d’aroma, de  paisatge, de llibre, de pel.lícula, al passar per aquell carrer en què... i en qualsevol circumstància procurava fer-li partícip en silenci de la seua última confidència.
En aquelles paraules redescobria un temps que havia sigut el seu paradís particular i amb el convenciment d'haver-ho viscut amb plenitud absoluta
La seua vida d’ara no era ni de bon tros la que la que llavors imaginava. Eixa percepció produïa en ella  certa angoixa. Els anys havien transcorregut amb un cert sentit de passivitat  i  la seua essència se sentia molt debilitada per l'erosió que afaiçona la quotidianitat
Sonava el telèfon i pareixia fer-ho amb insistència desmesurada, malgrat això el seu estat d'abstracció  va fer que tardara a escoltar-lo, va contestar, a l'altre costat la veu d'un xiquet, el seu fill, l’alertava  del seu retard, fent que es donara de cara a terra contra una realitat que tornava a ser-li pròpia, però amb el gust d'haver abraçat per un instant un temps que  segura com estava que no tornaria tan sols a ells dos plegats els pertanyia.


Juny 2011

dimarts, 12 d’agost de 2014

Iaia


    Poc se sabia llavors de la maleïda malaltia que deixa el cos intacte però buit de contingut.

    Al principi em feies riure i ara em dol, quan deies que te n'anaves a la bassa a rentar roba, al mateix llavador del Jardí de Bes que tantes vegades de menuda et vaig acompanyar i ara era un munt de ruïna, o quan confonies a les teues  besnétes amb les teues filles encara xicotetes, que sobtadament van quedar òrfenes per culpa d'un tir de gràcia que algun malparit va disparar al teu marit a la tàpia del cementiri de Paterna una matinada de novembre del 39.

    Glaçada em vaig quedar en l'instant que no vas saber reconèixer al meu germà ni a mi, els teus néts, els mateixos que segons tu, eren la teua joia , ens adoraves iaia, i estàvem orgullosos de ser els únics responsables de dibuixar  somriures  en el teu marcit rostre d'ençà que aquell tir et va capgirar la vida.

    Vas ser dura i valenta per força, el coratge era el teu signe d'identitat, una criatura de 28 anys, vídua, 3 filles que cabien dins d'una cassola, i si et faltava alguna cosa a la més menuda amb 18 mesos, un dia d'hora la vesties sense saber que aquella mateixa nit la hauries de amortallar.

    Ai iaia!!, nosaltres et dibuixàvem somriures, però amb tu descobrirem la tendresa i algun caprici que els pares no es podien permetre.

    De tant en tant torne cap enrere resseguint els records que aquella endimoniada malaltia et va arrabassar, i sempre et trobe, esperant per abraçar-nos i menjar-nos a besos, intentat posar ordre  a l'eterna baralla de veure qui guanyava amb aquell "hui em toca a mi". Tots dos voliem estar amb tu i dormir arraulits en el teu si.

    Cada setembre érem només per a tu, el tete, la cadernera, i jo ens instal·làvem com marquesos a casa teua, mentre els pares se n'anaven amb més pena que glòria a la verema francesa.

    Tanque els ulls per veure tot el viscut al teu costat un goig i un privilegi!, olor de royale Ambre, sabó de Lagarto, gust de rosquilletes de sucre, entrepans de truita calenta que em portaves a la reixa de l’escola  a l'hora del pati, rosquetes de sagí....

    Guarde amb cura , com un tresor,  el teu minúscul diari, escrit amb traç amable, on parles de l'única i eterna història d'amor que vas tenir  i l'última carta, emmarcada amb vidre per davant i darrere, que vas rebre del teu marit des de la presó, la que vas portar tants anys a la butxaca del davantal per si entraven els guàrdies a regirar la teua humil casa.

   Sàpigues que  als teus besnéts , els hi parle molt de tu, de la teua vida, la del meu iaio, tan lligada als anys foscos d'aquest país, ells sabran treure'n les seues pròpies conclusions però que no s'obliden d'on vénen.

Ja veus iaia, a aquella malaltia que et va esborrar els records no li anem a permetre que t’esborre a tu.

Setembre 2012

dissabte, 9 d’agost de 2014

Concurs Micro eròtics



Diuen que la primavera la sang altera .... i l'estiu l'accelera, doncs ara teniu l'oportunitat de donar via lliure a tot això participant en aquest concurs organitzat gràcies a l'empenta de la Llibreria La Costera de Xàtiva

Ací vos deixe les bases:

"Micro Eròtics"

Primer concurs de micro relats eròtics Llibreria la Costera

1 - La temàtica de les obres serà l'eròtica, l'extensió de les aquestes tindran un màxim de 300 paraules, títol a part.

2 - Els treballs que es presenten sense tenir en compte aquestes condicions seran desqualificats.

3 - La convocatòria serà de l'1 d'agost al 30 de setembre, data aquesta que es tancarà el termini. Els microrelats s'han d'enviar per correu electrònic com arxiu adjunt, fent constar el nom, cognom, localitat de residència i telèfon de contacte, a microerotic@gmail.com

4 - La Llibreria la Costera designarà un jurat.

5 - El premi serà la publicació dels 100 millors relats

6 - Les obres es publicaran en la llengua que s'hagen presentat.









divendres, 1 d’agost de 2014

Abraçada




Regala’m una abraçada
no costa res
però el solatge que deixa
és la millor vitamina per als sentits

si de cas no ho faces
seré jo qui te la regale
llavors sabràs el que et vull dir.

-Xelo Llopis-

Novembre 2012

divendres, 25 de juliol de 2014

Prismàtics





Fa ja tant de temps de tot
que cal agafar uns prismàtics
per veure amb claredat
La memòria 
amb la seua saviesa
ens acosta el que és bo
del que fa mal es desfà

-Xelo Llopis-

dimarts, 22 de juliol de 2014

Per tu



                                                                           Al meu País Valencià

Com no he d'estimar-te 
si tot el que sóc 
és per tu 
si les teues ferides 
em sagnen a mi 
si el teu goig 
és la meua alegria 
si només veure't 
em sent a casa
si se m'omple la boca
dient el teu nom
com no he d'estimar-te


-Xelo Llopis-


dimecres, 16 de juliol de 2014

Guarda'm el secret a Xàtiva (21 de juny 2012)

Ai mare!, d'açò fa dos anys, se m'havia quedat com a esborrany al bloc

http://youtu.be/hhlzNPcLJl0



Toni Espí

PRESENTACIÓ LLIBRE DE XELO. SOLSTICI D’ESTIU
Per què presente aquest llibre de versos de Xelo Llopis?

1-  La poesia és ficció. Sembla que l’il·lustre poeta Fernando Pessoa ho va dir: “el poeta menteix”. Done’m     per bo el fet que la novel·la i el conte, el teatre, gèneres narratius en línies generals, són ficticis. I ens creiemaixò que la poesia, si més no molta de la poesia que es fa, és l’expressió més íntima dels replecs de l’ànima. I ho és: però de manera fictícia. Per què si no fóra així, el megalòman Ausías March. “lo pus extrem amador”hauria embogit unes quantes vegades al llarg de la seua vida; o si férem cas de l’Estellés, l’hauríem d’haver soterrat tres o quatre vegades de diferents maneres, segons les instruccions escampades en la seua obra.

 2- El poeta/ la poeta menteix per crear la seua veritat literària. I ara entrarem en la veritat literària de “Guarda’m el secret”  Ho veieu com menteix! Com li hem de guardar el secret si ella mateixa l’escampa als quatre vents.

 3- El llibre presenta un ABANS, un ARA I un DESPRÉS

Com era abans?
En la branca de quin arbre niaven els meus somnis?
On era l’aixopluc que m’arrecerava?
Quin nom pronunciava en silenci?
On trobava el prodigi d’una mirada?
No ho recorde, dis-m’ho tu.


4. A partir d’aquest poema, podem dir que el llibre es presenta com la història d’un daltabaix. Poesia del terrabastall, de la desfeta... podríem dir-li, a la poesia de “Guarda’m...” I poesia adreçada a un tu, bàsicament imaginat, amb poders sanadors ARA.



Entre obrir els ulls a trenc d’alba
i cloure’ls quan la nit és fosca
mil històries se succeeixen
tan sols una m’omple i em fa fruir
la teua incorpòria presència.

5. Perquè, ABANS, alguna cosa es va capgirar. I jo sóc fràgil i busque tendresa. Tinc por:

De menuts,
la nit fa por perquè s’amaguen
monstres davall del llit.
Quan et fas gran,
els monstres són diferents.
De vegades l’autoestima minva,
perquè en la foscor de la nit
sents la teua pròpia fragilitat,
o simplement el neguit s’entesta a fer-te companyia
i encara que sigues gran i més sàvia,
et continua fent por la nit.

6. He perdut l’alegria. Però en tu imagine que retrobe allò que ja no tinc, allò que no sé de quina manera vaig perdre,

Embadalida
camine al baterell del sol
per aquesta ciutat
de parets transparents,
trepitge places, carrers i carrerons,
ni conec, ni em coneixen,
però no estic sola,
tu hi ets,
m’ho diu el cor.

7. Pel que fa al contingut, aquest és l’eix que vertebra el llibre, allò que li confereix unitat. Si més no, la lectura que jo faig és aquesta. És ben cert, però que hi ha uns altres temes que podríem qualificar de secundaris, paral·lels o complementaris, gens menystenibles, per això... La justícia (social), la família (el pare, la filla), la fantasia...

8. Formalment, “Guarda’m és un llibre de poemes molt curts, curts i alguns de no tan curts. Poquets. I les figures retòriques que més ressalten i que podríem considerar trets estilístics bàsics en són dos: la hipèrbole
fantasiosa i la metàfora. El primer va en la línia d’allò que he dit al principi: la poesia és ficció.

Si vols pots anar-te’n lluny
però pren la meua mà.

Del segon en llegiré un exemple: una al·legoria.

Mire amb certa melangia
la casa del meu cos,
són molts els anys els que està alçada.
El pas del temps és implacable
i ha deixat la seua empremta,
a la façana les esquerdes són visibles,
i el color que abans tant goig feia
ha perdut la seua lluentor.
Pels finestrals no entra tanta llum,
l’ombra de les cases veïnes ho impedixen.
Els dies d’intensa pluja
per la teulada es filtra
un degoteig incessant d’aigua,
però a les golfes tot el que guarde
ho tinc ben arrecerat,
puge de tant en tant,
per netejar el que em fa nosa
i traure la pols als records.
Però tinc sort,
Els fonaments, les bigues i els pilars són sòlids.
Dins s’està bé, és plena de vida,
em sent segura i encoratjada,
encara conserve aquell vell balancí
on asseure’m a bressolar els somnis.

9. Aquest és un del poemes més llargs. Però molts poemes breus, escampats al llarg del llibre, són metàfores que, relligades també podrien formar una al·legoria. No diré quina. Alguna cosa del secret haureu de descobrir vosaltres quan llegiu els versos de Xelo.

10. Acabaré amb el poema que dóna títol al llibre. A continuació Josep Manel Vidal i Júlia Beniel... I després, la Carassa de Rytmus... I finalment Xelo Llopis..

Guarda’m el secret,
si et sé a prop el cor es dispara,
si et sé lluny el buit és immens
si amb tu tanque els ulls,
un minut és l’eternitat
si fregues la meua pell
les espurnes encenen la passió,
i em vestisc de desig.
Pel sedàs del sentiment passe
les teues paraules,
per a tan sols escoltar
les que han nascut per a mi.
Que escric les lletres del teu nom
només pel plaer d’acariciar-les.
I per tu aquesta tardor
és una càlida primavera.
Guarda’m el secret, perquè t’estime,
i si algun dia no hi sóc,
en un raconet de la memòria.
guarda’m a mi també.


Josep Manel Vidal

Julia Beniel
Gemma Marrahí














dissabte, 12 de juliol de 2014

Reciclar




On s'ha de llançar 
l'estima quan caduca?

-Xelo Llopis-


dilluns, 7 de juliol de 2014

Postdata 13




Perduda en un laberint de paraules
enmig d'un oceà de sentiments oposats
volia eixir d'ací
per a poder dir-te tantes coses!
al remat d’aquesta  extensa carta
no podràs llegir les últimes lletres
del nus en la gola
he passat per una drecera
al degoteig de llàgrimes
diluint les paraules justes
aquelles on  et deia….

-Xelo Llopis-

divendres, 4 de juliol de 2014

de Fidel Picó


Gràcies Fidel per dedicar-me aquests versos

 
 
SOBREVOLANT

Al matí al migdia, m’arriben els teus poemes.
Traspassen la velocitat de la llum
sobrevolant els meus batecs
també d’altes i sentides volades,
i penetren als meus murs de cotó fluix.
Mentre, cau aigua, i el meu tedi
deixa pas a la lectura dels teus seculars crepuscles,
onades que xopen el meu buit.
Una pluja de mots se m’abraona amb vehement alçada.
Traspasses el pont dels escollits;
el llaç necessari a tants cordons
segmentats, perduts a la intempèrie
o desballestats per tants segles rutinaris de misèria.
Plou i és primavera i les flors dels ametllers
dibuixen de blanc i claredat els meus túnels.
És quasi cada dia, i de reüll miro el mòbil.
D’amagatotis...esguardo els teus núvols blancs
com nates impossibles. Miro la pantalleta
per si hi ha un avís.
Guaita !, vibren els ocellets del sud.
Em sobrevolen llurs batecs, travessen l’Ebre
amb els seus ponts. És primavera i em cau

una pluja de mots se m’abraona amb vehement alçada.
 
Fidel Picó Gomez
 
http://fidelpico.blogspot.com.es/

dimecres, 2 de juliol de 2014

Sortim al carrer




Sortim al carrer i no és festa major
el poble pren la veu
per a llençar a les escombraries
desnonaments, estafes, corrupción
impunitat, retalls, mentides i altres preses de pèl
d’elles ens alcem com a víctimes
i no com a promotors.

Recuperem el despertador
que ens alerta que neix un nou dia
i cal aprofitar-lo
que els predicadors de la mentida baixen de la trona
per tornar a la caverna
i el seu balafiament no embrute més
ni el nostre demà
ni el demà passat dels nostres fills
perquè albirem un horitzó polit.

Així de nou 
sortirem al carrer
i llavors sí,
serà festa major


-Xelo Llopis-

Desembre 2012.

dimarts, 1 de juliol de 2014

Encén la nit




Encén la nit
acull els somnis
enrere deixaràs
les hores viscudes
projecta il.lusions
gronxaràs esperances

-Xelo Llopis-

dilluns, 30 de juny de 2014

Abilla't






Renta't la cara cada dia
amb aigua de realitat
la dolça 
la crua
la teua
abilla't de tu mateix
dóna-li la volta a la tristesa
soterra el dolor ben fondo
allà on puga créixer l'herba
que la vida va així
com una balança imprecisa
un rellotge que no s'atura
i si la corda no es trenca
encara queda molt per viure

-Xelo Llopis-