dijous, 30 octubre de 2014

Afectes




Allotjada la fragilitat
en un racó de l'ànima
suren els afectes
i tu
amb ells
llavors sé
que tot i la llunyania
a l'horitzó
del meu esguard
la teua estima
la puc abraçar

-Xelo Llopis-

Imatge de la xarxa

dissabte, 18 octubre de 2014

M'amague





si m'amague no és
per falta de ganes de viure
senzillament és
per no enterbolir la teua alegría

-Xelo Llopis-

dimecres, 15 octubre de 2014

Ara no




Seriosament
hauria d'anar pensant
a aturar-me un poc
endreçar calaixos
curulls de records
cosir retalls viscuts
en la flassada a mig fer
omplir els racons
buits per tantes absències
mirar per la finestra
passar la vida dels altres
cuinar dolços
amb vells desitjos
espolsar les teranyines de l'enyor
treure la brillantor a la rutina
però ara no,
ara no em ve de gust.

-Xelo Llopis-

Imatge: Masakadu Makiyama

(Octubre 2013)

divendres, 26 setembre de 2014

Fil d'afectes -Cançó-



M Teresa Martínez Sentís , novament, amb la seua generositat m'ha sorprès gratament posant la seua veu i component la música al meu poema "Fil d'afectes"

http://www.goear.com/listen/382ad6b/fil-dafectes-veu-i-musica-m-teresa-martinez-sentis-del-poema-fil-dafectes-xelo-llopis

dimecres, 24 setembre de 2014

Tornar




Enlairada
com milotxa al vent
núvols per cuirassa
lluna per recer
a contracor has de tornar
com ferro incandescent
a esperar la martellada.

-Xelo Llopis-

Imatge:www.anchaescastilla.es

-Febrer 2013-

dilluns, 15 setembre de 2014

Vida




Adormits  queden els somnis
davant d'una tassa de cafè
mentre
passen les fotos que m'han vist créixer.

Al ventall dels  sentiments
ara un somriure  
ara una llàgrima

Tanta vida imaginada

tota una vida insospitada.

-Xelo Llopis-


dimarts, 9 setembre de 2014

Fil d'afectes



Passejant pel fil dels afectes
he arribat a la mar
la teua mar
aquella de la que
em parlaves amb ulls lluents
El meu paisatge
l'únic blau que té
és el del cel
i sovint és gris
amenaçant tempesta 
he entès tot el que em deies 
amb aquests ulls brillants
plens de tendresa 
amb el cor obert de bat a bat 
Com no vaig a estimar-te 
si alguna cosa em diu 
que vas arribar
per quedar-te

-Xelo Llopis-

dijous, 4 setembre de 2014

Quin futur els espera?








Caminem per inèrcia, baix l'aparença de la normalitat, però en el fons és només això aparença.

Mirant al meu fill jugant, aliè a tot, centrat únicament en el joc. El mirava i pensava que fins fa ben poc (dos o tres mesos escassos), veia un xiquet aprofitant les  últimes cuetades de la seua infància, amb una adolescència trucant a la porta, i després l'imaginava amb un futur que hauria de llaurar-se, com hem fet tots, per un camí més o menys pla, amb alguna que  altra pedra que el farà entropessar i l’anirà polint com a home, com a ésser humà.

Un camí amb molts cruïlles, però ell tindrà la suficient maduresa per triar la direcció més encertada, més adient i sempre amb un ventall de possibilitats i amb igualtat davant els més benestants.

Mire al meu fill i sent un nus a la gola difícil de pair. La terra que trepitjava en certa manera era ferma, albirava a l'horitzó l'esperança en un món una mica millor, conscient que per a això s'ha de persistir, continuar lluitant, com sempre, o quasi sempre, però amb un futur no massa llunyà pel d'apostar i en què creure.

La terra per la que camine, ara és molt semblant a una tarima flotant, trontolla, fa aigües per totes bandes.

Ens ho han capgirat tot. Els drets més elementals i bàsics, pels que tanta i tanta gent ha lluitat, i pels que massa s'han quedat pel camí, ens els han dinamitat a base de decrets que no fan més que emmascarar errors i excessos dels de dalt , on cada sacsada accelera el procés de destrucció.

Ara tot és vàlid en nom de la crisi, una crisi més que visible i també evitable, només hauria calgut fer servir el coneixement per a una gestió dels recursos i fons públics sostenible.

Continue mirant com juga el meu fill, però ara són els ulls els que se m'humitegen, crec que tots els pares tenim com a denominador comú facilitar als nostres fills les eines necessàries per fer-se valer per ells mateixos, aquest és potser el nostre millor llegat.

M'agradaria poder donar-li aquests instruments, però dins d'una societat que respecte el principi d'igualtat, lluny del classisme que per desgràcia han volgut tornar a posar de moda.

I demanar-li al geni de les retallades que mire per un instant els ulls del meu fill i mentre si és possible que li explique a ell perquè ha decidit esbiaixar-li el futur.

Publicat al Levante EMV agost 2012



dimecres, 3 setembre de 2014

Noble companyia



De bon matí, en veure els teus ulls ja sabia que alguna cosa t'amoïnava , eixim al carrer, és dissabte, cal omplir la nevera i el rebost, a  casa s’ho papen tot.

Primer a pel pa, on la dependenta ucraïnesa ens suggereix deliciosos dolços, però avui no ens vénen de gust, després la carnisseria, no portem cap llista, és el de sempre , la peixateria i la traca final en el supermercat.

Ara ja amb el carret a vessar i els braços plens bosses penjant.

És un magnífic pla per a un matí de dissabte després d'una intensa i esgotadora setmana....

Et convide a un cafè, per fer un parèntesi que ens alleuge.

En aquest bar estem com a casa, l'ama sempre ens rep amb el seu amable i sincer somriure, ens agrada anar-hi, saludem a tots els parroquians, crec que fins i tot les taules i les cadires ens coneixen.

El temps sembla aturar-se davant una tassa de cafè, bon moment  per posar-te al dia de tot el que em bull per dintre, a ningú puc parlar-li amb la confiança que tu em dónes, saps més de mi que jo mateixa, ets la noble companyia.

Anem, queda molt per fer, guardar els queviures i endreçar la casa, que torne a semblar un espai càlid i habitable que va perdent la seua forma tal com avança la setmana.

Remugue només entrar:  “este xiquet, per on va es deixa un tros”, cap resposta, no hi ha ningú.

Ens quedem immòbils davant del mirall del rebedor, prenc  la teua mà amb fermesa, et mire i una pregunta s'avança als meus pensaments:

- Solitud .....quan de temps fa que ens coneixem?

-Xelo Llopis-

Juny 2012

dijous, 28 agost de 2014

Et recorde hui








A vegades succeïx , i no és gratuït
Tenia ganes d'acabar la seua jornada laboral, eixe dia a casa l'esperaven, hi havia un dinar familiar. Mirava el rellotge, va respirar profundament com el que té la satisfacció de l'haver  complit, es disposava a apagar l'ordinador quan va escoltar la senyal acústica d'un nou missatge rebut, el remitent era més que conegut per a ella, en obrir-ho allí estaven aquelles paraules: “Et recorde hui. A vegades succeïx, i no és gratuït”.
Estes eren les úniques paraules que havien escrites, no obstant això, la força amb què va sacsejar  els seus sentits va fer que el cor bategara amb un ritme diferent.
Va recolzar la esquena contra la cadira fixant la seua mirada en aquelles paraules, de sobte una misteriosa maquinària va posar en marxa l'engranatge per  començar a bussejar pel laberint de la memoria, les imatges del passat se succeïen com si estiguera davant d'una projecció de diapositives.
El llarg adéu se prolongava ja 28 anys i a més la distància geogràfica també havia impossibilitat ni tan sols una fugaç trobada.
Va recordar amb malenconia quin atzar havia fet que compartiren un tram del seu viatge vital, a aquell que havia despertat els seus sentits, a aquell que li va donar el ferm convenciment que les seves vides estarien sempre lligades, a aquell que es va convertir en el seu còmplice, el seu company, el seu amic, el seu amant,  el seu amor.
Les imatges continuaven succeint-se, els records s'amuntonaven, i galopaven per la seua ment a una velocitat de vertigen.
Un nus en la gola es va fer latent i les llàgrimes van mullar els seus pòmuls enterbolint els seus ulls que continuaven clavats en les paraules.
El record d'ell l'havia acompanyat sempre, irrompia en la seua vida de qualsevol forma i en onsevol indret, disfressat de paper dormit, de cançó, d’aroma, de  paisatge, de llibre, de pel.lícula, al passar per aquell carrer en què... i en qualsevol circumstància procurava fer-li partícip en silenci de la seua última confidència.
En aquelles paraules redescobria un temps que havia sigut el seu paradís particular i amb el convenciment d'haver-ho viscut amb plenitud absoluta
La seua vida d’ara no era ni de bon tros la que la que llavors imaginava. Eixa percepció produïa en ella  certa angoixa. Els anys havien transcorregut amb un cert sentit de passivitat  i  la seua essència se sentia molt debilitada per l'erosió que afaiçona la quotidianitat
Sonava el telèfon i pareixia fer-ho amb insistència desmesurada, malgrat això el seu estat d'abstracció  va fer que tardara a escoltar-lo, va contestar, a l'altre costat la veu d'un xiquet, el seu fill, l’alertava  del seu retard, fent que es donara de cara a terra contra una realitat que tornava a ser-li pròpia, però amb el gust d'haver abraçat per un instant un temps que  segura com estava que no tornaria tan sols a ells dos plegats els pertanyia.


Juny 2011