divendres, 26 setembre de 2014

Fil d'afectes -Cançó-



M Teresa Martínez Sentís , novament, amb la seua generositat m'ha sorprès gratament posant la seua veu i component la música al meu poema "Fil d'afectes"

http://www.goear.com/listen/382ad6b/fil-dafectes-veu-i-musica-m-teresa-martinez-sentis-del-poema-fil-dafectes-xelo-llopis

dimecres, 24 setembre de 2014

Tornar




Enlairada
com milotxa al vent
núvols per cuirassa
lluna per recer
a contracor has de tornar
com ferro incandescent
a esperar la martellada.

-Xelo Llopis-

Imatge:www.anchaescastilla.es

-Febrer 2013-

dilluns, 15 setembre de 2014

Vida




Adormits  queden els somnis
davant d'una tassa de cafè
mentre
passen les fotos que m'han vist créixer.

Al ventall dels  sentiments
ara un somriure  
ara una llàgrima

Tanta vida imaginada

tota una vida insospitada.

-Xelo Llopis-


dimarts, 9 setembre de 2014

Fil d'afectes



Passejant pel fil dels afectes
he arribat a la mar
la teua mar
aquella de la que
em parlaves amb ulls lluents
El meu paisatge
l'únic blau que té
és el del cel
i sovint és gris
amenaçant tempesta 
he entès tot el que em deies 
amb aquests ulls brillants
plens de tendresa 
amb el cor obert de bat a bat 
Com no vaig a estimar-te 
si alguna cosa em diu 
que vas arribar
per quedar-te

-Xelo Llopis-

dijous, 4 setembre de 2014

Quin futur els espera?








Caminem per inèrcia, baix l'aparença de la normalitat, però en el fons és només això aparença.

Mirant al meu fill jugant, aliè a tot, centrat únicament en el joc. El mirava i pensava que fins fa ben poc (dos o tres mesos escassos), veia un xiquet aprofitant les  últimes cuetades de la seua infància, amb una adolescència trucant a la porta, i després l'imaginava amb un futur que hauria de llaurar-se, com hem fet tots, per un camí més o menys pla, amb alguna que  altra pedra que el farà entropessar i l’anirà polint com a home, com a ésser humà.

Un camí amb molts cruïlles, però ell tindrà la suficient maduresa per triar la direcció més encertada, més adient i sempre amb un ventall de possibilitats i amb igualtat davant els més benestants.

Mire al meu fill i sent un nus a la gola difícil de pair. La terra que trepitjava en certa manera era ferma, albirava a l'horitzó l'esperança en un món una mica millor, conscient que per a això s'ha de persistir, continuar lluitant, com sempre, o quasi sempre, però amb un futur no massa llunyà pel d'apostar i en què creure.

La terra per la que camine, ara és molt semblant a una tarima flotant, trontolla, fa aigües per totes bandes.

Ens ho han capgirat tot. Els drets més elementals i bàsics, pels que tanta i tanta gent ha lluitat, i pels que massa s'han quedat pel camí, ens els han dinamitat a base de decrets que no fan més que emmascarar errors i excessos dels de dalt , on cada sacsada accelera el procés de destrucció.

Ara tot és vàlid en nom de la crisi, una crisi més que visible i també evitable, només hauria calgut fer servir el coneixement per a una gestió dels recursos i fons públics sostenible.

Continue mirant com juga el meu fill, però ara són els ulls els que se m'humitegen, crec que tots els pares tenim com a denominador comú facilitar als nostres fills les eines necessàries per fer-se valer per ells mateixos, aquest és potser el nostre millor llegat.

M'agradaria poder donar-li aquests instruments, però dins d'una societat que respecte el principi d'igualtat, lluny del classisme que per desgràcia han volgut tornar a posar de moda.

I demanar-li al geni de les retallades que mire per un instant els ulls del meu fill i mentre si és possible que li explique a ell perquè ha decidit esbiaixar-li el futur.

Publicat al Levante EMV agost 2012



dimecres, 3 setembre de 2014

Noble companyia



De bon matí, en veure els teus ulls ja sabia que alguna cosa t'amoïnava , eixim al carrer, és dissabte, cal omplir la nevera i el rebost, a  casa s’ho papen tot.

Primer a pel pa, on la dependenta ucraïnesa ens suggereix deliciosos dolços, però avui no ens vénen de gust, després la carnisseria, no portem cap llista, és el de sempre , la peixateria i la traca final en el supermercat.

Ara ja amb el carret a vessar i els braços plens bosses penjant.

És un magnífic pla per a un matí de dissabte després d'una intensa i esgotadora setmana....

Et convide a un cafè, per fer un parèntesi que ens alleuge.

En aquest bar estem com a casa, l'ama sempre ens rep amb el seu amable i sincer somriure, ens agrada anar-hi, saludem a tots els parroquians, crec que fins i tot les taules i les cadires ens coneixen.

El temps sembla aturar-se davant una tassa de cafè, bon moment  per posar-te al dia de tot el que em bull per dintre, a ningú puc parlar-li amb la confiança que tu em dónes, saps més de mi que jo mateixa, ets la noble companyia.

Anem, queda molt per fer, guardar els queviures i endreçar la casa, que torne a semblar un espai càlid i habitable que va perdent la seua forma tal com avança la setmana.

Remugue només entrar:  “este xiquet, per on va es deixa un tros”, cap resposta, no hi ha ningú.

Ens quedem immòbils davant del mirall del rebedor, prenc  la teua mà amb fermesa, et mire i una pregunta s'avança als meus pensaments:

- Solitud .....quan de temps fa que ens coneixem?

-Xelo Llopis-

Juny 2012

dijous, 28 agost de 2014

Et recorde hui








A vegades succeïx , i no és gratuït
Tenia ganes d'acabar la seua jornada laboral, eixe dia a casa l'esperaven, hi havia un dinar familiar. Mirava el rellotge, va respirar profundament com el que té la satisfacció de l'haver  complit, es disposava a apagar l'ordinador quan va escoltar la senyal acústica d'un nou missatge rebut, el remitent era més que conegut per a ella, en obrir-ho allí estaven aquelles paraules: “Et recorde hui. A vegades succeïx, i no és gratuït”.
Estes eren les úniques paraules que havien escrites, no obstant això, la força amb què va sacsejar  els seus sentits va fer que el cor bategara amb un ritme diferent.
Va recolzar la esquena contra la cadira fixant la seua mirada en aquelles paraules, de sobte una misteriosa maquinària va posar en marxa l'engranatge per  començar a bussejar pel laberint de la memoria, les imatges del passat se succeïen com si estiguera davant d'una projecció de diapositives.
El llarg adéu se prolongava ja 28 anys i a més la distància geogràfica també havia impossibilitat ni tan sols una fugaç trobada.
Va recordar amb malenconia quin atzar havia fet que compartiren un tram del seu viatge vital, a aquell que havia despertat els seus sentits, a aquell que li va donar el ferm convenciment que les seves vides estarien sempre lligades, a aquell que es va convertir en el seu còmplice, el seu company, el seu amic, el seu amant,  el seu amor.
Les imatges continuaven succeint-se, els records s'amuntonaven, i galopaven per la seua ment a una velocitat de vertigen.
Un nus en la gola es va fer latent i les llàgrimes van mullar els seus pòmuls enterbolint els seus ulls que continuaven clavats en les paraules.
El record d'ell l'havia acompanyat sempre, irrompia en la seua vida de qualsevol forma i en onsevol indret, disfressat de paper dormit, de cançó, d’aroma, de  paisatge, de llibre, de pel.lícula, al passar per aquell carrer en què... i en qualsevol circumstància procurava fer-li partícip en silenci de la seua última confidència.
En aquelles paraules redescobria un temps que havia sigut el seu paradís particular i amb el convenciment d'haver-ho viscut amb plenitud absoluta
La seua vida d’ara no era ni de bon tros la que la que llavors imaginava. Eixa percepció produïa en ella  certa angoixa. Els anys havien transcorregut amb un cert sentit de passivitat  i  la seua essència se sentia molt debilitada per l'erosió que afaiçona la quotidianitat
Sonava el telèfon i pareixia fer-ho amb insistència desmesurada, malgrat això el seu estat d'abstracció  va fer que tardara a escoltar-lo, va contestar, a l'altre costat la veu d'un xiquet, el seu fill, l’alertava  del seu retard, fent que es donara de cara a terra contra una realitat que tornava a ser-li pròpia, però amb el gust d'haver abraçat per un instant un temps que  segura com estava que no tornaria tan sols a ells dos plegats els pertanyia.


Juny 2011

dimarts, 12 agost de 2014

Iaia


    Poc se sabia llavors de la maleïda malaltia que deixa el cos intacte però buit de contingut.

    Al principi em feies riure i ara em dol, quan deies que te n'anaves a la bassa a rentar roba, al mateix llavador del Jardí de Bes que tantes vegades de menuda et vaig acompanyar i ara era un munt de ruïna, o quan confonies a les teues  besnétes amb les teues filles encara xicotetes, que sobtadament van quedar òrfenes per culpa d'un tir de gràcia que algun malparit va disparar al teu marit a la tàpia del cementiri de Paterna una matinada de novembre del 39.

    Glaçada em vaig quedar en l'instant que no vas saber reconèixer al meu germà ni a mi, els teus néts, els mateixos que segons tu, eren la teua joia , ens adoraves iaia, i estàvem orgullosos de ser els únics responsables de dibuixar  somriures  en el teu marcit rostre d'ençà que aquell tir et va capgirar la vida.

    Vas ser dura i valenta per força, el coratge era el teu signe d'identitat, una criatura de 28 anys, vídua, 3 filles que cabien dins d'una cassola, i si et faltava alguna cosa a la més menuda amb 18 mesos, un dia d'hora la vesties sense saber que aquella mateixa nit la hauries de amortallar.

    Ai iaia!!, nosaltres et dibuixàvem somriures, però amb tu descobrirem la tendresa i algun caprici que els pares no es podien permetre.

    De tant en tant torne cap enrere resseguint els records que aquella endimoniada malaltia et va arrabassar, i sempre et trobe, esperant per abraçar-nos i menjar-nos a besos, intentat posar ordre  a l'eterna baralla de veure qui guanyava amb aquell "hui em toca a mi". Tots dos voliem estar amb tu i dormir arraulits en el teu si.

    Cada setembre érem només per a tu, el tete, la cadernera, i jo ens instal·làvem com marquesos a casa teua, mentre els pares se n'anaven amb més pena que glòria a la verema francesa.

    Tanque els ulls per veure tot el viscut al teu costat un goig i un privilegi!, olor de royale Ambre, sabó de Lagarto, gust de rosquilletes de sucre, entrepans de truita calenta que em portaves a la reixa de l’escola  a l'hora del pati, rosquetes de sagí....

    Guarde amb cura , com un tresor,  el teu minúscul diari, escrit amb traç amable, on parles de l'única i eterna història d'amor que vas tenir  i l'última carta, emmarcada amb vidre per davant i darrere, que vas rebre del teu marit des de la presó, la que vas portar tants anys a la butxaca del davantal per si entraven els guàrdies a regirar la teua humil casa.

   Sàpigues que  als teus besnéts , els hi parle molt de tu, de la teua vida, la del meu iaio, tan lligada als anys foscos d'aquest país, ells sabran treure'n les seues pròpies conclusions però que no s'obliden d'on vénen.

Ja veus iaia, a aquella malaltia que et va esborrar els records no li anem a permetre que t’esborre a tu.

Setembre 2012

dissabte, 9 agost de 2014

Concurs Micro eròtics



Diuen que la primavera la sang altera .... i l'estiu l'accelera, doncs ara teniu l'oportunitat de donar via lliure a tot això participant en aquest concurs organitzat gràcies a l'empenta de la Llibreria La Costera de Xàtiva

Ací vos deixe les bases:

"Micro Eròtics"

Primer concurs de micro relats eròtics Llibreria la Costera

1 - La temàtica de les obres serà l'eròtica, l'extensió de les aquestes tindran un màxim de 300 paraules, títol a part.

2 - Els treballs que es presenten sense tenir en compte aquestes condicions seran desqualificats.

3 - La convocatòria serà de l'1 d'agost al 30 de setembre, data aquesta que es tancarà el termini. Els microrelats s'han d'enviar per correu electrònic com arxiu adjunt, fent constar el nom, cognom, localitat de residència i telèfon de contacte, a microerotic@gmail.com

4 - La Llibreria la Costera designarà un jurat.

5 - El premi serà la publicació dels 100 millors relats

6 - Les obres es publicaran en la llengua que s'hagen presentat.









divendres, 1 agost de 2014

Abraçada




Regala’m una abraçada
no costa res
però el solatge que deixa
és la millor vitamina per als sentits

si de cas no ho faces
seré jo qui te la regale
llavors sabràs el que et vull dir.

-Xelo Llopis-

Novembre 2012