http://youtu.be/hhlzNPcLJl0
Toni Espí
PRESENTACIÓ LLIBRE DE XELO. SOLSTICI D’ESTIU
Per què presente aquest llibre de versos de Xelo Llopis?
1- La poesia és ficció. Sembla que l’il·lustre poeta Fernando Pessoa ho va dir: “el poeta menteix”. Done’m per bo el fet que la novel·la i el conte, el teatre, gèneres narratius en línies generals, són ficticis. I ens creiemaixò que la poesia, si més no molta de la poesia que es fa, és l’expressió més íntima dels replecs de l’ànima. I ho és: però de manera fictícia. Per què si no fóra així, el megalòman Ausías March. “lo pus extrem amador”hauria embogit unes quantes vegades al llarg de la seua vida; o si férem cas de l’Estellés, l’hauríem d’haver soterrat tres o quatre vegades de diferents maneres, segons les instruccions escampades en la seua obra.
2- El poeta/ la poeta menteix per crear la seua veritat literària. I ara entrarem en la veritat literària de “Guarda’m el secret” Ho veieu com menteix! Com li hem de guardar el secret si ella mateixa l’escampa als quatre vents.
3- El llibre presenta un ABANS, un ARA I un DESPRÉS.
Com era abans?
En la branca de quin arbre niaven els meus somnis?
On era l’aixopluc que m’arrecerava?
Quin nom pronunciava en silenci?
On trobava el prodigi d’una mirada?
No ho recorde, dis-m’ho tu.
4. A partir d’aquest poema, podem dir que el llibre es presenta com la història d’un daltabaix. Poesia del terrabastall, de la desfeta... podríem dir-li, a la poesia de “Guarda’m...” I poesia adreçada a un tu, bàsicament imaginat, amb poders sanadors ARA.
Entre obrir els ulls a trenc d’alba
i cloure’ls quan la nit és fosca
mil històries se succeeixen
tan sols una m’omple i em fa fruir
la teua incorpòria presència.
5. Perquè, ABANS, alguna cosa es va capgirar. I jo sóc fràgil i busque tendresa. Tinc por:
De menuts,
la nit fa por perquè s’amaguen
monstres davall del llit.
Quan et fas gran,
els monstres són diferents.
De vegades l’autoestima minva,
perquè en la foscor de la nit
sents la teua pròpia fragilitat,
o simplement el neguit s’entesta a fer-te companyia
i encara que sigues gran i més sàvia,
et continua fent por la nit.
6. He perdut l’alegria. Però en tu imagine que retrobe allò que ja no tinc, allò que no sé de quina manera vaig perdre,
Embadalida
camine al baterell del sol
per aquesta ciutat
de parets transparents,
trepitge places, carrers i carrerons,
ni conec, ni em coneixen,
però no estic sola,
tu hi ets,
m’ho diu el cor.
7. Pel que fa al contingut, aquest és l’eix que vertebra el llibre, allò que li confereix unitat. Si més no, la lectura que jo faig és aquesta. És ben cert, però que hi ha uns altres temes que podríem qualificar de secundaris, paral·lels o complementaris, gens menystenibles, per això... La justícia (social), la família (el pare, la filla), la fantasia...
8. Formalment, “Guarda’m és un llibre de poemes molt curts, curts i alguns de no tan curts. Poquets. I les figures retòriques que més ressalten i que podríem considerar trets estilístics bàsics en són dos: la hipèrbole
fantasiosa i la metàfora. El primer va en la línia d’allò que he dit al principi: la poesia és ficció.
Si vols pots anar-te’n lluny
però pren la meua mà.
Mire amb certa melangia
la casa del meu cos,
són molts els anys els que està alçada.
El pas del temps és implacable
i ha deixat la seua empremta,
a la façana les esquerdes són visibles,
i el color que abans tant goig feia
ha perdut la seua lluentor.
Pels finestrals no entra tanta llum,
l’ombra de les cases veïnes ho impedixen.
Els dies d’intensa pluja
per la teulada es filtra
un degoteig incessant d’aigua,
però a les golfes tot el que guarde
ho tinc ben arrecerat,
puge de tant en tant,
per netejar el que em fa nosa
i traure la pols als records.
Però tinc sort,
Els fonaments, les bigues i els pilars són sòlids.
Dins s’està bé, és plena de vida,
em sent segura i encoratjada,
encara conserve aquell vell balancí
on asseure’m a bressolar els somnis.
9. Aquest és un del poemes més llargs. Però molts poemes breus, escampats al llarg del llibre, són metàfores que, relligades també podrien formar una al·legoria. No diré quina. Alguna cosa del secret haureu de descobrir vosaltres quan llegiu els versos de Xelo.
10. Acabaré amb el poema que dóna títol al llibre. A continuació Josep Manel Vidal i Júlia Beniel... I després, la Carassa de Rytmus... I finalment Xelo Llopis..
Guarda’m el secret,
si et sé a prop el cor es dispara,
si et sé lluny el buit és immens
si amb tu tanque els ulls,
un minut és l’eternitat
si fregues la meua pell
les espurnes encenen la passió,
i em vestisc de desig.
Pel sedàs del sentiment passe
les teues paraules,
per a tan sols escoltar
les que han nascut per a mi.
Que escric les lletres del teu nom
només pel plaer d’acariciar-les.
I per tu aquesta tardor
és una càlida primavera.
Guarda’m el secret, perquè t’estime,
i si algun dia no hi sóc,
en un raconet de la memòria.
guarda’m a mi també.
Josep Manel Vidal
Julia Beniel
Gemma Marrahí
