divendres, 26 de setembre del 2014

Fil d'afectes -Cançó-



M Teresa Martínez Sentís , novament, amb la seua generositat m'ha sorprès gratament posant la seua veu i component la música al meu poema "Fil d'afectes"

http://www.goear.com/listen/382ad6b/fil-dafectes-veu-i-musica-m-teresa-martinez-sentis-del-poema-fil-dafectes-xelo-llopis

dimecres, 24 de setembre del 2014

Tornar




Enlairada
com milotxa al vent
núvols per cuirassa
lluna per recer
a contracor has de tornar
com ferro incandescent
a esperar la martellada.

-Xelo Llopis-

Imatge:www.anchaescastilla.es

-Febrer 2013-

dilluns, 15 de setembre del 2014

Vida




Adormits  queden els somnis
davant d'una tassa de cafè
mentre
passen les fotos que m'han vist créixer.

Al ventall dels  sentiments
ara un somriure  
ara una llàgrima

Tanta vida imaginada

tota una vida insospitada.

-Xelo Llopis-


dimarts, 9 de setembre del 2014

Fil d'afectes



Passejant pel fil dels afectes
he arribat a la mar
la teua mar
aquella de la que
em parlaves amb ulls lluents
El meu paisatge
l'únic blau que té
és el del cel
i sovint és gris
amenaçant tempesta 
he entès tot el que em deies 
amb aquests ulls brillants
plens de tendresa 
amb el cor obert de bat a bat 
Com no vaig a estimar-te 
si alguna cosa em diu 
que vas arribar
per quedar-te

-Xelo Llopis-

dijous, 4 de setembre del 2014

Quin futur els espera?








Caminem per inèrcia, baix l'aparença de la normalitat, però en el fons és només això aparença.

Mirant al meu fill jugant, aliè a tot, centrat únicament en el joc. El mirava i pensava que fins fa ben poc (dos o tres mesos escassos), veia un xiquet aprofitant les  últimes cuetades de la seua infància, amb una adolescència trucant a la porta, i després l'imaginava amb un futur que hauria de llaurar-se, com hem fet tots, per un camí més o menys pla, amb alguna que  altra pedra que el farà entropessar i l’anirà polint com a home, com a ésser humà.

Un camí amb molts cruïlles, però ell tindrà la suficient maduresa per triar la direcció més encertada, més adient i sempre amb un ventall de possibilitats i amb igualtat davant els més benestants.

Mire al meu fill i sent un nus a la gola difícil de pair. La terra que trepitjava en certa manera era ferma, albirava a l'horitzó l'esperança en un món una mica millor, conscient que per a això s'ha de persistir, continuar lluitant, com sempre, o quasi sempre, però amb un futur no massa llunyà pel d'apostar i en què creure.

La terra per la que camine, ara és molt semblant a una tarima flotant, trontolla, fa aigües per totes bandes.

Ens ho han capgirat tot. Els drets més elementals i bàsics, pels que tanta i tanta gent ha lluitat, i pels que massa s'han quedat pel camí, ens els han dinamitat a base de decrets que no fan més que emmascarar errors i excessos dels de dalt , on cada sacsada accelera el procés de destrucció.

Ara tot és vàlid en nom de la crisi, una crisi més que visible i també evitable, només hauria calgut fer servir el coneixement per a una gestió dels recursos i fons públics sostenible.

Continue mirant com juga el meu fill, però ara són els ulls els que se m'humitegen, crec que tots els pares tenim com a denominador comú facilitar als nostres fills les eines necessàries per fer-se valer per ells mateixos, aquest és potser el nostre millor llegat.

M'agradaria poder donar-li aquests instruments, però dins d'una societat que respecte el principi d'igualtat, lluny del classisme que per desgràcia han volgut tornar a posar de moda.

I demanar-li al geni de les retallades que mire per un instant els ulls del meu fill i mentre si és possible que li explique a ell perquè ha decidit esbiaixar-li el futur.

Publicat al Levante EMV agost 2012



dimecres, 3 de setembre del 2014

Noble companyia



De bon matí, en veure els teus ulls ja sabia que alguna cosa t'amoïnava , eixim al carrer, és dissabte, cal omplir la nevera i el rebost, a  casa s’ho papen tot.

Primer a pel pa, on la dependenta ucraïnesa ens suggereix deliciosos dolços, però avui no ens vénen de gust, després la carnisseria, no portem cap llista, és el de sempre , la peixateria i la traca final en el supermercat.

Ara ja amb el carret a vessar i els braços plens bosses penjant.

És un magnífic pla per a un matí de dissabte després d'una intensa i esgotadora setmana....

Et convide a un cafè, per fer un parèntesi que ens alleuge.

En aquest bar estem com a casa, l'ama sempre ens rep amb el seu amable i sincer somriure, ens agrada anar-hi, saludem a tots els parroquians, crec que fins i tot les taules i les cadires ens coneixen.

El temps sembla aturar-se davant una tassa de cafè, bon moment  per posar-te al dia de tot el que em bull per dintre, a ningú puc parlar-li amb la confiança que tu em dónes, saps més de mi que jo mateixa, ets la noble companyia.

Anem, queda molt per fer, guardar els queviures i endreçar la casa, que torne a semblar un espai càlid i habitable que va perdent la seua forma tal com avança la setmana.

Remugue només entrar:  “este xiquet, per on va es deixa un tros”, cap resposta, no hi ha ningú.

Ens quedem immòbils davant del mirall del rebedor, prenc  la teua mà amb fermesa, et mire i una pregunta s'avança als meus pensaments:

- Solitud .....quan de temps fa que ens coneixem?

-Xelo Llopis-

Juny 2012