Caminem per
inèrcia, baix l'aparença de la normalitat, però en el fons és només això
aparença.
Mirant al meu fill
jugant, aliè a tot, centrat únicament en el joc. El mirava i pensava que fins
fa ben poc (dos o tres mesos escassos), veia un xiquet aprofitant les
últimes cuetades de la seua infància, amb una adolescència trucant a la
porta, i després l'imaginava amb un futur que hauria de llaurar-se, com hem fet
tots, per un camí més o menys pla, amb alguna que altra pedra que el farà
entropessar i l’anirà polint com a home, com a ésser humà.
Un camí amb molts
cruïlles, però ell tindrà la suficient maduresa per triar la direcció més
encertada, més adient i sempre amb un ventall de possibilitats i amb igualtat
davant els més benestants.
Mire al meu fill i
sent un nus a la gola difícil de pair. La terra que trepitjava en certa manera
era ferma, albirava a l'horitzó l'esperança en un món una mica millor,
conscient que per a això s'ha de persistir, continuar lluitant, com sempre, o
quasi sempre, però amb un futur no massa llunyà pel d'apostar i en què creure.
La terra per la
que camine, ara és molt semblant a una tarima flotant, trontolla, fa aigües per
totes bandes.
Ens ho han
capgirat tot. Els drets més elementals i bàsics, pels que tanta i tanta gent ha
lluitat, i pels que massa s'han quedat pel camí, ens els han dinamitat a base
de decrets que no fan més que emmascarar errors i excessos dels de dalt , on
cada sacsada accelera el procés de destrucció.
Ara tot és vàlid
en nom de la crisi, una crisi més que visible i també evitable, només hauria
calgut fer servir el coneixement per a una gestió dels recursos i fons públics
sostenible.
Continue mirant
com juga el meu fill, però ara són els ulls els que se m'humitegen, crec que
tots els pares tenim com a denominador comú facilitar als nostres fills les
eines necessàries per fer-se valer per ells mateixos, aquest és potser el
nostre millor llegat.
M'agradaria poder
donar-li aquests instruments, però dins d'una societat que respecte el principi
d'igualtat, lluny del classisme que per desgràcia han volgut tornar a posar de
moda.
I demanar-li al geni de les
retallades que mire per un instant els ulls del meu fill i mentre si és
possible que li explique a ell perquè ha decidit esbiaixar-li el futur.
Publicat al Levante EMV agost 2012
