dimarts, 12 d’agost de 2014

Iaia


    Poc se sabia llavors de la maleïda malaltia que deixa el cos intacte però buit de contingut.

    Al principi em feies riure i ara em dol, quan deies que te n'anaves a la bassa a rentar roba, al mateix llavador del Jardí de Bes que tantes vegades de menuda et vaig acompanyar i ara era un munt de ruïna, o quan confonies a les teues  besnétes amb les teues filles encara xicotetes, que sobtadament van quedar òrfenes per culpa d'un tir de gràcia que algun malparit va disparar al teu marit a la tàpia del cementiri de Paterna una matinada de novembre del 39.

    Glaçada em vaig quedar en l'instant que no vas saber reconèixer al meu germà ni a mi, els teus néts, els mateixos que segons tu, eren la teua joia , ens adoraves iaia, i estàvem orgullosos de ser els únics responsables de dibuixar  somriures  en el teu marcit rostre d'ençà que aquell tir et va capgirar la vida.

    Vas ser dura i valenta per força, el coratge era el teu signe d'identitat, una criatura de 28 anys, vídua, 3 filles que cabien dins d'una cassola, i si et faltava alguna cosa a la més menuda amb 18 mesos, un dia d'hora la vesties sense saber que aquella mateixa nit la hauries de amortallar.

    Ai iaia!!, nosaltres et dibuixàvem somriures, però amb tu descobrirem la tendresa i algun caprici que els pares no es podien permetre.

    De tant en tant torne cap enrere resseguint els records que aquella endimoniada malaltia et va arrabassar, i sempre et trobe, esperant per abraçar-nos i menjar-nos a besos, intentat posar ordre  a l'eterna baralla de veure qui guanyava amb aquell "hui em toca a mi". Tots dos voliem estar amb tu i dormir arraulits en el teu si.

    Cada setembre érem només per a tu, el tete, la cadernera, i jo ens instal·làvem com marquesos a casa teua, mentre els pares se n'anaven amb més pena que glòria a la verema francesa.

    Tanque els ulls per veure tot el viscut al teu costat un goig i un privilegi!, olor de royale Ambre, sabó de Lagarto, gust de rosquilletes de sucre, entrepans de truita calenta que em portaves a la reixa de l’escola  a l'hora del pati, rosquetes de sagí....

    Guarde amb cura , com un tresor,  el teu minúscul diari, escrit amb traç amable, on parles de l'única i eterna història d'amor que vas tenir  i l'última carta, emmarcada amb vidre per davant i darrere, que vas rebre del teu marit des de la presó, la que vas portar tants anys a la butxaca del davantal per si entraven els guàrdies a regirar la teua humil casa.

   Sàpigues que  als teus besnéts , els hi parle molt de tu, de la teua vida, la del meu iaio, tan lligada als anys foscos d'aquest país, ells sabran treure'n les seues pròpies conclusions però que no s'obliden d'on vénen.

Ja veus iaia, a aquella malaltia que et va esborrar els records no li anem a permetre que t’esborre a tu.

Setembre 2012

12 comentaris:

  1. Preciós, les llàgrimes em cauen gales avall, podria dir el mateix d'una de les meves iaies, tot i que les dues van ser també dones valentes, dures i em van encomanar la seva tendresa. Gràcies Xelo! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. gràcies el caliu i la tendresa de les iaies són imprescindibles

      Elimina
  2. No hi ha paraules, tant real, tan dur...

    ResponElimina
    Respostes
    1. gràcies Gemma, és tan sols un xicotet homenatge a aquesta dona que tan vaig estimar i estime!

      Elimina
  3. tinc una amiga , que prompte deixará de coneixerns Quant que et comprec
    Gracies Xelo

    ResponElimina
  4. Uf Xelo quin retrat, quins records, quin tribut tant emotiu!

    ResponElimina
  5. Colpidor!! Molta tendresa...... una forta abraçada

    ResponElimina
  6. Bonic , tendre , emotiu...Quin retrat de la iaia, que ben segur que de jove, havia estat el puntal de la casa i després es va convertir altra vegada en una criatura...Jo també en tinc un bon record de la meva padrina ( als avis els dèiem padrins) materna, l' única que vaig conèixer...
    Però a mi aquest relat m'ha recordat més a la mare ( quan ja era una padrina) perquè al final tampoc ens coneixia i es va tornar dolça com un infant. Records molt emotius...
    Petonets.

    ResponElimina