Setembre

Agost agonitza, setembre treu el nas pel calendari, ara toca acomiadar-se de l’oci, el sol, els riures compartits, les vetlades al ras ,a la poca roba, al bon color, al mar, a la cervesa molt freda, ara cal donar la benvinguda no de molt bona gana,a la rutina, al despertador, al manual d’instruccions, a les successives vint-i-quatre hores encaixonades per un horari,i que dia darrere dia solapen la nostra activitat. Als menjars de cullera, a la màniga llarga, a les presses, als deures dels xiquets.(del Poema Setembre "Guarda'm el secret" Ed. Germania 2012)

Potser tot açò, que a priori es veu de mala gana perquè agost és per excel.lència el mes de l'esplai i encara cal esperar massa temps perquè torne, per a molts lamentablement els mesos només varien en el nom, i el que per a uns és una feixuga rutina, altres la voldrien.

Des del punt de vista climàtic no ho sé, des del punt de vista social la tardor es preveu calenteta i l'hivern dur.

L'estiu ha estat un poc estrany, o com diem per ací desllavasat, a les altes temperaturas, hem hagut de sumar l'excés de males i reiterades notícies, com si l'amabilitat que acostuma a dilatar-se en període estival s'haguera encollit. I si ens faltava alguna cosa ens ha eixit una “prima” que ningú coneixia fins ben poc i que ara només falta que ens fiquem al llit amb ella, surt a tot arreu, a qui han alimentat molt bé i cada vegada està més grossa.

Hi ha una dita popular que diu: “Pel mes de setembre es talla el que penja”, em preocupa prou no saber ben bé el que penja, però tinc la lleugera sospita que són els drets i llibertats de la gent del carrer el que està penjat i pendent d'un fil.

Hi ha una altra dita popular que donades les circumstàncies m'agrada més:  “La bona fusta per obrar, el setembre s'ha de tallar”, caldrà confiar que sorgisquen idees noves i valentes que ens retornen la confiança en la classe política, la classe treballadora vol això treballar i viure. i no és mereixedora de tanta garrotada. Que els de dalt no obliden que si estan en aquesta posició és precisament perquè els de baix amb el seu vot allà els van posar, per tant que es deixen els discursos casposos i avorrits sobre herències rebudes, de d'acusar i culpar als de baix d'haver malgastat, de dir mentides, de prometre just el contrari del que fan, de fer de la política un negoci propi.

Lamentablement aquest setembre no podrem tallar la fusta per obrar, potser cal deixar-la per més endavant, però no es podrà demorar molt, les coses estan massa tèrboles i hi ha molt per fer. Als de baix ja no ens queden forats a la corretja per cenyir-nos la cintura, ja seria hora que els de dalt feren el mateix, i posats a demanar, que la justícia faça honor al seu nom i que siga "justa" i els que han tingut la mà molt llarga que l'allarguen altra vegada però per tornar el que no els pertanyia.

I ara... anem allà què ací ja estem

Xelo Llopis

(Article publicat en l'edició comarcal del Levante a l'agost de 2012)