Present

Quan l'ahir 
queda tan lluny
i el demà 
és una caixa per obrir 
trepitja fort el present
el més immediat 
el d'avui 
el que et marca el calendari 
esprem el moment 
perquè res ha de tornar

-Xelo Llopis-

Un bocí de tendresa

De cop ens ha arribat la calor 

a corre cuita

cal reorganitzar l'armari

treure la roba d'hivern,

penjar la d'estiu

veure el que serveix

reciclar o llançar el que no.

Com m'agradaria

fer amb l'ànima el mateix

traure’m el fosc desassossec

que m’arrossega

i deixar només espai

a un bocí

de perdurable tendresa.

(Xelo Llopis)

Rependre l'alé

Muntatge: Encarna Rosselló

Conjur

Pols d'estels,

llum de lluna

raigs de sol

portaran un nou dia
romandré a l'espera

s'esvairà la pena

i la seua abraçada

em tornarà l'alegria.

-Xelo Llopis-

Imatge Art Pixx Elle

Pel meu carrer

Pel meu carrer
passava la vida
l'esmolador
el carro de les escombraries
els xiquets cantàvem
el "pim pam pura"
passava el pellero
el vinater
també el sereno
Antonio l'ouero
i els xiquets del Raval
camí de l'escola
pel meu carrer
passava la vida
la real
la imaginada
i les estacions
amb sol o pluja
portaven la batuta.


-Xelo Llopis-

Imatge: Dima Dmitriev

Por

Por d'emmudir
quan les paraules 
passegen pels  llavis
sense poder eixir
amb elles 
palpant alguna fuita
per fugir
d'aquest silenci.

-Xelo Llopis-

Deixalles

Si l'estima
cau rodant per les escales
poca cosa podem fer
recompondre-la és feixuc
les mans que abans acariciaven
han perdut el tacte
els ulls que abans miraven
ara ja no veuen
i amb tant desfeta
ja no saben que fer

-Xelo Llopis-

Estàs

Ets la carta que no arriba

la trucada que no rep

la carícia que no sent

les paraules que no escolte.

Ets allò que vaig voler somiar
i tu

senzillament estàs.

-Xelo Llopis-

A Montse Vergés

Avui sens dubte serà un d'aquells dies que surarà en la memòria de Montse Vergés i Porter, i nosaltres podem sentir-nos afortunats per poder acompanyar-la  i participar d’aquest moment tan especial.

Molts de vosaltres coneixeu a Montse des d'un vessant bastant diferent a la que avui se'ns mostra, per a tres personetes és la mare, per a una la filla, també és germana, per a altra és la companya, per a molts la coneguda i per a un bon grapat d'afortunats l'amiga.  Però avui i en aquest precís moment serà,  …és, una dona més vulnerable encara,  perquè quan jo acabe i tingueu a les vostres mans el poemari no penseu que és un llibres més, tindreu la nuesa feta paraula.

Li he donat moltes voltes de com enfocar aquesta presentació que per a mi suposa un exercici de molta responsabilitat, per als que vivim i venim del sud, el nord és un referent i aquesta ciutat en particular el cim d'una muntanya, però no parlarem de la lluita inacabable la nostra missió ara és la dona que tinc al meu costat. Així doncs , recuperant una vella fórmula ja en desús ….t'he escrit una carta.

Estimada Montse:

Ara, en aquests temps, que ja no s'escriuen cartes, que l'únic que omple la nostra bústia són rebuts i propaganda, he volgut escriure't una, i a falta de direcció postal on remetre-la, hauràs de disculpar el meu atreviment, per llegir-la davant de tothom.

Vaig ensopegar amb tu gràcies a la xarxa i una nit d’un gener  qualsevol el teclat i la pantalla d'un ordinador es va convertir en pell i veu, des de llavors els fils d'estima han anat cosint aquesta amistat salvant a la maleïda distancia.

El juliol de l'any passat en un marc semblant tu parlaves de mi, avui voldria tornar-te amb gratitud aquell moment inoblidable.

Quan vaig llegir el títol del poemari “Fractals de lluna, sutge, mel i mató” el primer que em vindre al cap  va ser és el nom d'una recepta de cuina, lògicament no ho és , encara que ben bé podria ser-ho,  perquè resseguint el rastre que deixen les teues paraules arribaríem a fer l'ésser humà que habita en cada plec,  i tindriem un menú amb entrants, primer, segon plat, postres i encara ens quedaria per fer un bon ressopó.

Són moltes les sensacions que m'han passejat per dins i per fora, la pell s’eriçava involuntàriament i m'he vist enmig d'un bucle del que parlaves aquella nit en una cantonada de la Rambla i del que o he sortit disparada o m'ha engolit amb dolçor, perquè llegir-te a tu és estar amb tu, veure't i escoltar-te i sentir com acaricies  i arrapes  la vida alhora, te l’engoleixes per vomitar-la després encadenant amb mestria paraula a paraula per conformar aquest maridatge entre la poesia i la prosa poética.

Crec que quan s'escriu poesia es fa des del rerefons de l'jo més íntim, on s’embasten les paraules per donar-li forma als versos i són moltes les ocasions que aquestes paraules són com botons o cremalleres d'un vestit que es descorden poc a poc abans de quedar nus, sens dubte escriure i fer-ho com tu ho fas és un gran exercici d'introspecció.

Els teus cognoms et delaten, i per això saps bé del que parle, no debades en les teues arrels i per les teues venes hi ha literatura a vessar.

Ser filla de qui ets potser et faça jugar amb avantatge, però no del tot, l'avantatge ets tu per tu mateixa, el teu tarannà rebel, inconformista però sobretot lluitador i compromès és el que t'ha fet créixer com a persona i ací està el teu gran avantatge.

Sent una profunda admiració per tu la teua lucidesa ratlla la bogeria, la que et fa moure't i parlar en el teu llibre de tantíssimes coses tan properes, tan íntimes tan senzills i complexos alhora, de lectura més que agradable que et pessiga tot l'arc dels sentiments.

Vas sense aturador per la vida desprenent entusiasme, emocionant, patint de vegades i inundant-nos a tots amb aquest brollador de paraules, conceptes, sentiments, enyorances i vivències que destil.len per aquest poemari.

T'agraïsc la confiança que en mi has dipositat per estar un dia tan especial amb tu, fent-te costat.

Ara sí, he d’acomiadar-me, que ja ha arribat el moment que tots esperen, el de poder escoltar i descubrir la màgia dels teus versos i tant de bo donen via lliure a les emocions i gaudisquen tant o més com jo ho he fet.

Barcelona 27 de març de 2014

Normal

I en el fons
tot és normal 
et desvetlles a la nit 
al matí 
les parpelles pesen tres quintars
el goig i la inquietud dels teus
també és teu 
la fam d'estima 
sempre fa palmes 
amb un somriure tendre 
quedes sadollat 
els grans esdeveniments 
són dels altres 
tu tens prou 
amb xicotets trossets 
de cada dia 
entrellaçats en les escletxes 
de les coses quotidianes 

-Xelo Llopis-

Imatge: Caras Ionut