Quin futur els espera?

Caminem per inèrcia, baix l'aparença de la normalitat, però en el fons és només això aparença.

Mirant al meu fill jugant, aliè a tot, centrat únicament en el joc. El mirava i pensava que fins fa ben poc (dos o tres mesos escassos), veia un xiquet aprofitant les  últimes cuetades de la seua infància, amb una adolescència trucant a la porta, i després l'imaginava amb un futur que hauria de llaurar-se, com hem fet tots, per un camí més o menys pla, amb alguna que  altra pedra que el farà entropessar i l’anirà polint com a home, com a ésser humà.

Un camí amb molts cruïlles, però ell tindrà la suficient maduresa per triar la direcció més encertada, més adient i sempre amb un ventall de possibilitats i amb igualtat davant els més benestants.

Mire al meu fill i sent un nus a la gola difícil de pair. La terra que trepitjava en certa manera era ferma, albirava a l'horitzó l'esperança en un món una mica millor, conscient que per a això s'ha de persistir, continuar lluitant, com sempre, o quasi sempre, però amb un futur no massa llunyà pel d'apostar i en què creure.

La terra per la que camine, ara és molt semblant a una tarima flotant, trontolla, fa aigües per totes bandes.

Ens ho han capgirat tot. Els drets més elementals i bàsics, pels que tanta i tanta gent ha lluitat, i pels que massa s'han quedat pel camí, ens els han dinamitat a base de decrets que no fan més que emmascarar errors i excessos dels de dalt , on cada sacsada accelera el procés de destrucció.

Ara tot és vàlid en nom de la crisi, una crisi més que visible i també evitable, només hauria calgut fer servir el coneixement per a una gestió dels recursos i fons públics sostenible.

Continue mirant com juga el meu fill, però ara són els ulls els que se m'humitegen, crec que tots els pares tenim com a denominador comú facilitar als nostres fills les eines necessàries per fer-se valer per ells mateixos, aquest és potser el nostre millor llegat.

M'agradaria poder donar-li aquests instruments, però dins d'una societat que respecte el principi d'igualtat, lluny del classisme que per desgràcia han volgut tornar a posar de moda.

I demanar-li al geni de les retallades que mire per un instant els ulls del meu fill i mentre si és possible que li explique a ell perquè ha decidit esbiaixar-li el futur.

Publicat al Levante EMV agost 2012