Passejant pel fil dels afectes
he arribat a la mar
la teua mar
aquella de la que
em parlaves amb ulls lluents
El meu paisatge
l'únic blau que té
és el del cel
i sovint és gris
amenaçant tempesta
he entès tot el que em deies
amb aquests ulls brillants
plens de tendresa
amb el cor obert de bat a bat
Com no vaig a estimar-te
si alguna cosa em diu
que vas arribar
per quedar-te
-Xelo Llopis-
No han calgut mai les paraules, els nostes ulls van ben carregats de mots i sentiments. T'ESTIME!!
ResponEliminano cal paraules però està bé saber amb qui poder parlar
ResponEliminaTots tenim un mar i una voràgine de colors molt similars per mostrar i, possiblement una cala per ancorar l'afecte com dius, sempre que algú t'esperi amb els ulls lluents, sinó potser no paga la pena...
ResponEliminaPetons en l'extremitud...
Preciós i tendre...Els ulls poden parlar de moltes coses, en aquest cas del mar i els seus colors, però el blau del cel també és bonic i fins i tot el gris, que no sempre és amenaçador...
ResponEliminaQue bonic comunicar-se amb la mirada.
Petonets.
Meravellós, net, càlid i directe al cor, el seu esdevenir de principi a fi perfectament trenat.
ResponEliminaUna besada.
Tendre i càlid, bellíssim.
ResponEliminaFer que el temps i l'espai tenguin vida formin part de la vida sentida.
ResponEliminaM'agrada!
ResponEliminacom no t'haig d'estimar!! que bonic Xelo, abraçada amiga !
ResponElimina