Pel meu carrer
passava la vida
l'esmolador
el carro de les escombraries
els xiquets cantàvem
el "pim pam pura"
passava el pellero
el vinater
també el sereno
Antonio l'ouero
i els xiquets del Raval
camí de l'escola
pel meu carrer
passava la vida
la real
la imaginada
i les estacions
amb sol o pluja
portaven la batuta.
-Xelo Llopis-
Imatge: Dima Dmitriev
passava un temps que ja hem perdut....
ResponEliminaperò fou el nostre
ResponEliminaPassa el temps, passa la vida. Resten, amargs o dolços, els records.
ResponEliminatot ens passa Glòria mentre suren els records
EliminaEl temps i els oficis. Com en un mirall, em miro en aquest poema.
ResponEliminaAbraçades, des de El Far.
mirem la nostra infància
EliminaPotser vivíem al mateix carrer, perquè al meu, també hi passaven aquestes coses...I és que va haver-hi un temps, que tots els carrers estaven dibuixats amb les mateixes vivències! Ara les recordem amb un somriure als llavis...
ResponEliminaBon vespre.
contenta que hages conegut un carrer igual
EliminaExcel·lent visió de la vida, dels records, del poble, del pas del temps.
ResponEliminaEncantat de llegar-te... sempre.
Besada.
una abraçada Gabriel
Eliminatan cert com que passàvem nosaltres sent també vida de poble, d'amics i d'amors
ResponEliminapel carrer passava la vida i la vivíem
EliminaAquest darrer teu m'agrada especialment per allò nostàlgic que té, com de casa vella i humil. No sé, simplement m'agrada. :)
ResponEliminaUna abraçada gegant i a continuar, feinera! :)