dimecres, 28 de maig de 2014

Està clar






Al cap i a la fi
qui ets tu?

la qui mentre estén la roba
mira al cel per si ix la lluna
la que compra i cuina
la que riu
la que remuga
qui entre dèries i desitjos
planxa la roba
la que amb el primer cafè 
cavil.la esperances
la que no para en torreta
i no va enlloc
la néta d'un afusellat
la filla d'un llaurador
la que ha parit dos fills
i deliri
per les tres nebodes

la que llig abraçant somnis
i escriu per a vèncer l'oblit

-Xelo Llopis-


Imatge: Caras Ionut


dimecres, 21 de maig de 2014

Present






Quan l'ahir 
queda tan lluny
i el demà 
és una caixa per obrir 
trepitja fort el present
el més immediat 
el d'avui 
el que et marca el calendari 
esprem el moment 
perquè res ha de tornar

-Xelo Llopis-

dilluns, 19 de maig de 2014

Un bocí de tendresa




De cop ens ha arribat la calor 
a corre cuita
cal reorganitzar l'armari
treure la roba d'hivern,
penjar la d'estiu
veure el que serveix
reciclar o llançar el que no.

Com m'agradaria
fer amb l'ànima el mateix
traure’m el fosc desassossec
que m’arrossega
i deixar només espai
a un bocí
de perdurable tendresa.

(Xelo Llopis)

dimarts, 13 de maig de 2014

Conjur








Pols d'estels,
llum de lluna
raigs de sol
portaran un nou dia
romandré a l'espera
s'esvairà la pena
i la seua abraçada
em tornarà l'alegria.

-Xelo Llopis-

Imatge Art Pixx Elle

divendres, 9 de maig de 2014

Pel meu carrer




Pel meu carrer
passava la vida
l'esmolador
el carro de les escombraries
els xiquets cantàvem
el "pim pam pura"
passava el pellero
el vinater
també el sereno
Antonio l'ouero
i els xiquets del Raval
camí de l'escola
pel meu carrer
passava la vida
la real
la imaginada
i les estacions
amb sol o pluja
portaven la batuta.


-Xelo Llopis-

Imatge: Dima Dmitriev

dimecres, 7 de maig de 2014

Por




Por d'emmudir
quan les paraules 
passegen pels  llavis
sense poder eixir
amb elles 
palpant alguna fuita
per fugir
d'aquest silenci.

-Xelo Llopis-


dissabte, 3 de maig de 2014

Deixalles



Si l'estima
cau rodant per les escales
poca cosa podem fer
recompondre-la és feixuc
les mans que abans acariciaven
han perdut el tacte
els ulls que abans miraven
ara ja no veuen
i amb tant desfeta
ja no saben que fer

-Xelo Llopis-