dimecres, 28 de maig de 2014

Està clar






Al cap i a la fi
qui ets tu?

la qui mentre estén la roba
mira al cel per si ix la lluna
la que compra i cuina
la que riu
la que remuga
qui entre dèries i desitjos
planxa la roba
la que amb el primer cafè 
cavil.la esperances
la que no para en torreta
i no va enlloc
la néta d'un afusellat
la filla d'un llaurador
la que ha parit dos fills
i deliri
per les tres nebodes

la que llig abraçant somnis
i escriu per a vèncer l'oblit

-Xelo Llopis-


Imatge: Caras Ionut


18 comentaris:

  1. Deliciós poema, Tot sinceritat. Tot polit.
    Besada dolça.

    ResponElimina
  2. ets tu estimada Xelo, la imatge d'una vida

    ResponElimina
  3. Preciós, jo diria que la que escriu , és una gran persona...
    M'agrada aquest gronxador dins del mar!
    Petonets, Xelo.

    ResponElimina
  4. Nena... quina gran persona, doncs :-)

    ResponElimina
  5. Doncs no és poca cosa.
    Un bell poema. I, sens dubte, una bella persona.

    ResponElimina
  6. Ets tu, una gran dona.
    T'estime, ja ho saps!.

    ResponElimina
  7. Delicat i deliciós, m'agrada molt Xelo !

    ResponElimina
  8. Diria que son bocins de tu, i si més no, un ànima bessona que gronxa paraules

    ResponElimina
  9. tantes coses, tantes, com és el sentit de versar-ho

    ResponElimina
  10. Tot això ets tu, amb principi i fi, i un durant ple de certeses i incògnites que et remouen i ens remouen.

    ResponElimina
  11. Bell, com sempre...
    Abraçada!

    Mariola

    ResponElimina
  12. Resonant la meua ànima de dona amb el teu poema

    ResponElimina