Vull recordar
la vida tal com és
ara baixe
ara puge
ara m'enlaire
ara m'estavelle
quan tu no hi eres
quan arribares
quan vull posar fre
i els sentits s'acceleren
quan s'ha de reprimir l'estima
quan l'amor esclata
quan hi ha més impossibles
que possibles
quan somiar
és l'única manera de viure
-Xelo Llopis-
Imatge: Léa Fery
Recordar i somiar... Fem-ho possible!
ResponEliminaho farem possible
EliminaCom deia Pablo Neruda en la seua "Oda a la vida", el somni llava el dolor, les pedres ensangonades fent que, cada dia, donem fe que estem vius alçant a la vida sobre els nostres muscles.
ResponEliminaM'agrada la teua poesia Xelo. Perquè té la capacitat d'obrir portes (a voltes molt al meu pesar) que estan hermèticament tancades, fent-me sentir, SEMPRE, que darrere d'aquestes portes tancades i barrades, segueix bategant la vida en tota la seua amplitud.
gràcies Carmen per les teues amables paraules, però sobretot per la teua estima
Eliminaels impossibles que ens arrosseguen... eclipsi total dels sentiments...
ResponEliminabonic comentari Antoni
EliminaSeguint el fil de l'amic Antoni: "eclipsi", jo veig en aquest poema, principalment un esclat de vida, una constel·lació al costat de les banyes de Taure, anomenada Verema, presagi de bones collites.
ResponEliminaFelicitats Xelo...
gràcies Josep... tan de bo vinguen bones collites
EliminaSi no fos pel somni, la vida seria una presó, sempre ancorada en el present, en l'ara.
ResponEliminaQuan et llegeixo em somous. M'agrada sentir que puc escriure-t'ho. Un petó ben fort, maca.
Cantireta, m'ho escrius i estic encantada de tenir-te per ací
EliminaLa vida a vegades ens acarona, a vegades ens fereig, però sempre queda un somni que ens ajuda a seguir endavant.
ResponEliminaSomiar i viure, viure i somiar.
ResponEliminaPreciós poema.
Una besada.