Des d'aquesta insondable llunyania me n'adone que l'estima no minva i el desig creix que al pensar-te em sent perduda i encoratjada alhora si àdhuc estant lluny m'arriba la teua tebiesa -Xelo Llopis- Imatge: Max Gasparini
No sé perquè aquest poema em recorda aquella cançó de Pedro Guerra que deia: "Mi casa está en el mar con siete puertas..." No observo traces de recels, tot el contrari, molta positivitat, que s'agraeix...
+-+Copia.jpg)
La llunanyia no és l`oblit, al contrari. Bonic, bonic...
ResponEliminade vegades amb la distància s'accentua el record
Eliminael dol geogràfic on la distància és en un mapa ple d'estimes viscudes...
ResponEliminaNo sé perquè aquest poema em recorda aquella cançó de Pedro Guerra que deia: "Mi casa está en el mar con siete puertas..." No observo traces de recels, tot el contrari, molta positivitat, que s'agraeix...
ResponEliminaBessets Xelo.
Quant desig, quanta força!
ResponEliminaPreciós.
La distància acreix tot.... Preciós.
ResponEliminasobretot l'enyor
EliminaAmb aquesta xafogor està molt bé que ens arribe la tebiesa dels teus bells poemes. Bon cap de setmana, Xelo.
ResponEliminaSi l'amor és sincer la llunyania no fa que minvi. En absolut.
ResponEliminaBellíssim poema, Xelo
M'encanta Xelo! I que bé...
ResponEliminaBest