divendres, 19 de juliol de 2013

Miquel Català parla de "Guarda'm el secret" a Canet de Mar

Presentació del poemari Guarda'm el secret, de Xelo Llopis

Canet de Mar, dissabte 13 de juliol de 2013


Bon vespre a totes i a tots. És un autèntic plaer per a mi poder presentar el poemari de Xelo, la meua companya de col·lecció, en aquesta nova embranzida de l'Editorial Germania, que cerca autors novells en el panorama poètic actual.

Xelo i jo ens coneixem fa poc de temps, tot just un poc abans de la publicació dels nostres poemaris. I la sort, o el destí ha fet que acabàssem sent col·legues en aquest “ofici”. Ara per ara, no solament hem compartit poemes a la xarxa, sinó també uns quants actes, esdeveniments i recitals poètics, juntament amb altres companys i companyes de la col·lecció Mil poetes i un país.

Hem fet algunes coses en grup, i en aquells encontres, com que som gairebé de la mateixa edat, o siga jovenets, i sembla que tenim els mateixos interessos, doncs sempre ens hem dut bé. I amb els altres també. Els editors estaven una mica sorpresos pel fet que havíem fet un grup bastant compacte i obert, i perquè hi havia moviment. Sembla que això no és massa normal, entre autors. El ben cert és que estem fent brollar la poesia, tot intentant traure-la al carrer, als bars, a les biblioteques,... on siga.

Però centrem-nos ara en el poemari de Xelo:



els seus poemes per tant, no em venien de nou. Alguns dels seus poemes, molts, ja els havia pogut llegir al seu bloc, i al facebook, on ens vam conéixer, ara ja ni recorde a través de qui. O si fou en algun, entre tants, grup de poesia a la xarxa.

El poemari que avui presentem, Guarda'm el secret, està compost per 72 poemes breus, alguns brevíssims, però no pas per això superficials. Ben al contrari, darrere de cada mot, de cada pensament, hi ha una forta càrrega de significació, de sentiment, d'imaginació. 72 poemes breus en un poemari sense parts, en un contínuum discursiu que ens transporta lleugers per les seues pàgines. També esmentar que són tots poemes sense títol.

A destacar del seu conjunt el diàleg permanent de l'autora amb ella mateixa, o el que pot semblar el joc d'un jo desdoblat, que és un TU, com la imatge pròpia reflectida en un mirall (pàg. 35, 36, 44, 70). Altres vegades el tu es confon, i ja no sabem si és ella mateixa o és una segona persona, bastant clara, sobretot en poemes que parlen de la relació amorosa. Sembla l'amor de Xelo un amor eteri, de somnis, de pensament, o un amor inventat, en un món que ella ha creat, i amb el qual parla permanentment. Aquesta observació pense que es troba de manera clara als versos de la pàgina 54, quan diu:

NO SÉ QUI ETS ni per què has vingut,
t'has instal·lat als meus pensaments
com un hoste silenciós i solitari



Amor que altres vegades converteix en gat:

ETS COM UN GAT:
lleuger, silenciós i rondaire
em mires i maules,
demanes poc
(   )
i encara que t'ahuixe
tu, ni cas, no et mous...

Amor que també pot ser un lladre:

ETS UN LLADRE
estant alerta i a ple sol
m'has pres el cor

Però que a la vegada el necessita, quan diu:

EM NODRISC DE TU,
de la teua veu i la teua rialla
de les teues paraules i la teua mirada
del teu pas ferm i la teua tendresa





En altres ocasions hi és present el nosaltres, la 1a persona del plural, que de vegades és un plural col·lectiu, com a la pàg. 29

AMICS (   )
ara i ací vull dir GRÀCIES

de vegades és un nosaltres que és un tu i jo, que inclou la persona estimada:

pàg. 30    i puc escoltar
                com dels teus llavis
                ragen paraules
                que mai no podrem dir-nos.

Pàg. 41    on tu i jo (   )
                érem pescadors d'estels.

Pàg 47    NOSALTRES no tenim aniversari

Xelo Llopis ha sabut crear el seu propi món d'estima, de desitjos, de somnis, que ens captiva per la seua mirada comprensiva, pel seu diàleg amb el destinatari, a qui en ocasions pregunta, i d'altres vegades exhorta: Puja amb mi (32),  Vine aviat (33),  Despulla't (57).

Quant al lèxic, voldríem destacar la presència d'alguns camps de significació que conforma l'autora en crear aquest propi món, envoltat d'epitelis suaus i afectuosos, com el que fa referència als estats de somni i vigília, altres vegades el dia i la nit:

Succeïx que en somnis se senten les abraçades que asfixien  pàg. 45

Entre somnis / sóc presa / per la teranyina del teu nom.   pàg 63

Despertar amb tu                            pàg  10

quan el somni embolcalla la casa
i la serenor del silenci ve a mi.
(   )
lluny del brogit diürn
(   )
per a redescobrir-me cada dia     pàg 48

Emparentades amb aquestes parceles de temps, Xelo ens fa vibrar també amb la lentitud temporal del poema

A POC A POC hem aprés
un llenguatge de signes

El temps plasmat en les quatre estacions per referir-se als diferents estadis de la vida d'una persona, la primavera com un renaixement, l'estiu com a plenitud, la tardor i l'hivern com a les darreres etapes de la vida. També l'hivern com el temps de fredor sense estima.

I la fugacitat dels bons moments del dia, quan arriba la nit i acaba la batalla del quefer quotidià, o la fugacitat dels moments per poder assaborir la persona estimada.

I en aquest viatge de la vida, el “camí ple de revoltes” pàg. 49,  “Dins del cap un laberint de pensaments” pàg 53.

Però també el camp de l'estima, les carícies, la tendresa, l'afecte, els llavis, la pell, el somriure, les mirades, quan la persona estimada és present. I el dolor per la seua absència:

El sol avui / amb la seua tebiesa / no pot escalfar el fred de la teua absència.  Pàg. 65

..has crescut al meu interior / el cap ho entén / però com explicar-li al cor / els motius de la teua absència ?  Pàg. 77




No són menys importants les referències al record, la memòria, el silenci o l'atzar, però per no estendre'ns massa, deixarem que siguen els lectors qui les intenten desxifrar.

No voldria acabar sense comentar el que per a mi és una qualitat que tot bon escriptor ha de tenir, i que trobe en alguns versos de Xelo, que és l'embadaliment mentre passeja pels carrers ( v. poema de la pàg. 44), eixa mirada pensativa sobre les coses, eixe temps de silenci per reflexionar, que fa que a Xelo li parlen les fonts, l'abracen les places, els carrers li pregunten (v. pàg. 13), la vida surta amb ella a passejar (pàg. 15) o el silenci l'acarone (pàg. 26).


Canet de Mar, 13 de juliol de 2013

Gràcies Miquel!

15 comentaris:

  1. Felicitats a tots dos, Xelo i Miquel, perquè considero que publicar per publicar no té sentit. El que té rumb justament és fer el que esteu fent, donar a conèixer l'obra, compartir-la amb dignitat...

    Gaudiu molt...

    ResponElimina
  2. Bon companyerisme, bona poesia i bona posada en públic! Seguiu així! I enhorabona.

    Abraçada

    ResponElimina
  3. Enhorabona a tots dos!
    Sembla que va ser una presentació animada i amb molt de públic.
    Felicitats.

    ResponElimina
  4. Magnífica "crítica" per a un meravellós poemari d'una admirada poetessa i amiga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gabriel, quede sense paraules, bé una sí: gràcies

      Elimina
  5. Felicitats, felicitat, i gràcies per contar-nos-ho a les qui no poguérem ser-hi. Quin luxe poder llegir-vos i seguir llegint-vos. Per molts anys!

    ResponElimina