“Tinc l’ànima nua,
la raó indisciplinada,
el coratge a mig gas,
i en l’aire una pregunta:
en quin precís instant
es capgira
el petit ordre d’una vida?”
“Com a un nadó
cada dia alimente el meu món interior
vull veure’l créixer, fort i feliç.
És la meua essència
el meu refugi
el meu alè
la meua empenta
a ell m’adrece quan necessite recer
el món on visc no sempre m’agrada.
Així doncs,
si en mirar-me als ulls
no trobes el meu esguard
no penses que et defuig
és senzillament
que estic donant-li de menjar al meu món interior.”
Xelo Llopis
Vaig conèixer a la Xelo un
vespre de poesia a Barcelona el gener del 2012. Després d’haver-nos fet mil
confidències tant literàries com existencialment humanes, per fi podia conèixer
els seus ulls aquella nit entre rialles, versos de la Vinyet Panyella i molta
complicitat.
Mesos després, com un secret molt ben guardat, m’anunciava que tenia un llibre fornejant-se a l’editorial, a punt de ser parit i presentat en societat.
El llibre nasqué, i la Xelo me’l va fer arribar des de València amb una alegria enorme compartida.
Setmanes més tard ella es tornava a escapar a Barcelona i fèiem noves canyetes al voltant de la complicitat, aquesta bella dama que ens ha acompanyat des del primer dia que ens vam trobar.
Fa unes setmanes, any i mig després, ella em proposava que fos jo qui li feia la presentació de la seva criatura preciosa a la llibreria Alibri de Barcelona.
Quan m’ho va proposar em va semblar fantàstic i no vaig dubtar-ho ni un moment, però, després d’haver dit un “Sí, vull” clar i contundent, vaig adonar-me que la meva gosadia havia tornat a ser temeritat en respondre tant ràpid perquè jo mai no havia fet cap presentació, no em sentia amb prou autoritat i la responsabilitat de presentar una criatura tan bella i delicada era enorme. Malgrat tot, sempre he estat amant dels reptes i m’hi vaig posar.
Gràcies Xelo per haver confiat en mi, gràcies a tots els que vau venir. El nexe d’unió, quan és l’amor i la poesia, sempre et fa tocar el cel amb la punteta dels dits.
Us estimo
I ara, si voleu, per a tots
els que no vau venir... us explicaré una miqueta què podeu trobar a “Guarda’m el secret”...
El poemari de la Xelo va dirigit directament al lector-escoltador. I per què escoltador? Doncs perquè és un llibre de poemes fets per ser recitats i per una recepció oral on trobem sovint la crida a la complicitat. Ja el títol, “Guarda’m el secret” ens desvetlla de què ens parlaran els versos... dels secrets dels moviments de l’ànima, de l’ànima de la poeta que, quan és bona com en aquest cas, són unes emocions UNIVERSALS i en les quals qualsevol persona que pot identificar-s’hi de punta a punta del món quan és capaç de despullar-se l’ànima en la solitud de la seva cambra.
“ Amics, encara que el vestit em protegeix, a sota només hi ha un ésser fràgil i vulnerable”.
La Xelo, amb la generositat
pròpia de qui sap estimar i compartir les emocions amb les paraules, ens
ofereix la REVELACIÓ D’UN SECRET, ens despulla poc a poc amb la seva pròpia
nuesa, treu el vel suaument i delicada, amb paraules suaus per arribar a
l’emoció pura d’un sentiment complexíssim i sense embelliments sobrers o
innecessaris que ens allunyin de la senzillesa, DEL QUE ÉS ESSENCIAL.
Aconsegueix arribar a nosaltres a partir de la pròpia empatia, a partir de la IDENTIFICACIÓ AMB EL LECTOR: La identificació amb el lector prové d’una gran sensibilitat des de les diferents etapes vitals de l’experiència: hi ha des del cor meravellat d’un infant que va descobrint poc a poc emocions fortíssimes fins la mirada madura de l’adult que ens arriba embolcallat de la nostàlgia i reclama poder tornar a mirar el món amb el batec del jove enamorat a qui glatia el pit en cada gesta.
Aconsegueix arribar a nosaltres a partir de la pròpia empatia, a partir de la IDENTIFICACIÓ AMB EL LECTOR: La identificació amb el lector prové d’una gran sensibilitat des de les diferents etapes vitals de l’experiència: hi ha des del cor meravellat d’un infant que va descobrint poc a poc emocions fortíssimes fins la mirada madura de l’adult que ens arriba embolcallat de la nostàlgia i reclama poder tornar a mirar el món amb el batec del jove enamorat a qui glatia el pit en cada gesta.
En la poesia de Xelo Llopis
tot és connotat sense fer soroll, com una aquarel•la d’una extremada
sensibilitat. En versos seus tot és...
“a cau d’orella”, “bressolarem els somnis”, “fugaç presència” “el teu rostre es desdibuixa”...
Els poemes de la Xelo
s’inscriuen en el món oníric del somni, del record que es desdibuixa però
encara manté les petjades que hem anat fent en cada camí... i ens transporta
cap al MÓN DELS AMANTS des de la seva pròpia condició d’amant desplegada en
dues vessants:
1. d’amant de l’amor tendre, senzill, apassionat i sense trampes i
2. d’amant de la poesia que, secretament i amb l’aparença senzilla dels bons (que només és aparença perquè al darrere sempre hi ha una elaboració rigorosa del lèxic per poder dibuixar tots els matisos de les emocions que ens vol despertar)
Quan Lorca deia que “La poesía no necesita adeptos sinó amantes” sembla que es referís directament a Xelo Llopis. Xelo es desplega com una amant pintada en tinta vermella i apassionada
“Vaig a dormir que he descobert que en els passadissos del somni habita la luxúria”
i altres vegades com l’enamorada que pateix des de l’ombra i s’amaga de l’excés de soroll del món.
“Moments de plaer? Quan acaba el dia i el silenci m’acarona”.
La influència de Neruda, Woolf, Benedetti o del nostre Salvat Papasseit és palesa en la subtilitat rica en matisos de la seva obra.
I ara... a què esperes per sortir corrent a buscar el seu llibre?
Davant d'aquestes afectuoses paraules només puc dir: gràcies amiga
Enhorabona Xelo! M'he emocionat amb la lectura ...
ResponEliminaAbraçada!
gràcies Mariola, encara hi sóc emocionada
Elimina