Mare
ja no correràs darrere nostre
sabatilla a la mà
després de fer una malifeta.
Ara som nosaltres
qui t'hem posat les sabatilles
per calçar-te
els peus cansats
de xafar innombrables vegades
el vell camí de l'absència
tostemps buscant
com arribar
on jeu el pare
al qui fou
el teu veritable amor
Mare
hem vist com els anys
potser van marcir el teu esperit
mentre la teua bellesa
romania intacta
el teu somriure
ens seguirà acaronant
i omplint-nos de tendresa
Mare
l'estima rebuda
no és per deixar-la
en els calaixos
la durem sempre damunt
perquè es veja bé
a la cara s'ha de notar
l'amor que ens has regalat
Ai mare!
-Xelo Llopis-
Un poema preciós de comiat, que surt del cor el millor poeta
ResponEliminamoltes gràcies són paraules sentides que amb l'absència es magnifiquen
EliminaSempre ens faltaran paraules per agrair les atencions maternes, tant de nins com de adults. I només la poesia pot apropar-se per expressar el sentiment. Bonic poema!.
ResponEliminaQuin poema més sentit i més sincer! Aplega.
ResponEliminaUn poema preciós, encara que sigui trist, d'homenatge a la mare...Ningú ens estimat com ella!
ResponEliminaLa primera estrofa, m'ha dut a la memòria escenes semblants de la mare empaitant-nos amb la sabatilla...Suposo que a la foto sou tu i ella!
Petonets, Xelo.
la de la foto és la meua neboda i neta d'ella
EliminaMagnífic poema que destil·la amor del més pur i net, trist però immens.
ResponEliminaAmb el meu afecte.
Gabriel Maria Pérez
Buff, m'he esborronat només llegir-ho...
ResponEliminaEns queden els records de dues vides plenes, però el mes important, ens quedem amb el seu testimoni de vida, sempre presents, dia a dia....
Una forta abraçada per a tota la família...
Molt emotiu, m'ha emocionat...
ResponEliminaestimada Xelo que dur és el pas del temps i el pas de la vida, però ningú mor mentre es recorda, una abraçada forta
ResponEliminaBellíssim i sentit poema a qui tot ho dona sense esperar res.
ResponEliminaAixò és el que heu de fer, lluir en el rostre tot l'amor que rebut, és el millor homenatge!