Mare és per a tu
Murmura el silenci
en la buidor de la casa
àvida de tu
on aquesta fosca nit
el ressò es fa present
i els records
el ressò es fa present
i els records
encenen estels
Estreny-me la mà
perquè els records
Estreny-me la mà
perquè els records
amaren la teua absència
Acosta'm els llavis
besa'm l' ànima
Torna
abraça'm fort
l'enrenou
dels teus passos
em falten
-Xelo Llopis-
Imatge Martin Marcisovsky
Imatge Martin Marcisovsky
Una delícia de poema, sentiment pur, netedat en les paraules. Malenconia, tristor... l'absència...
ResponEliminael buit de l'absència
EliminaPreciós...M'agraden molt aquests" records que encenen estels"...La seva llum Il·luminarà aquesta absència!
ResponEliminaPetonets, Xelo.
per ella sempre hi haurà estels encesos, mil gràcies M. Roser per ser les teues amables paraules
EliminaMolt maco...
ResponEliminaAbraçada!
Senviaments a flor de pell, Xelo.
ResponEliminaMaleïts camins que es fan sense tornada.
ResponEliminaMolt bell el poema, llàstima que siga la tristesa qui el dicta. Un beset ple de tendresa
Entendridor i estremidor poema. Hi ha absències que tan sols el record fan suportables.
ResponEliminaUna abraçada!
Sí, la pena és molt gran i és fosca la nit.
ResponEliminaCal pensar que, encara que l'absència és per sempre, amb dolor, retornarà el matí.
Les absències definitives pesen sempre massa... Una abraçada...
ResponEliminaBonic, besar l'ànima per no estar mai sol ni buit.
ResponEliminaPoques paraules i una abraçada.
ResponElimina