A tantíssimes dones
No tens blaüres a la pell
tampoc et sagna el llavi
mai t'ha posat la mà al damunt
ni tan sols per acaronar-te
mai hi va haver
una paraula més alta que l'altra
amb el to suau de la seua veu
un cabàs de retrets
una tona de culpes mai
enteses
les seues raons carregades de raó
les teues emmudides gola avall
quan la densitat del silenci ofega
la indiferència treu les urpes
i una por indescriptible
glaça el teu somriure
-Xelo Llopis-
Imatge: de la xarxa
i la paüra a eixe futur que no saps, l'excruiximent dels ossos fent cervell tou...
ResponEliminala paüra ofega, gràcies Antoni
EliminaNo tens blaus a la pell...
ResponEliminaperò tens l'ànima dolguda.
Un poema molt bonic i escaient a pel dia contra el maltractament de gènere.
Una abraçada amb el guaridor caliu d'un amic.
sense blaus, però amb ferides internes obertes
EliminaMeravella en versos. M'ha agradat molt com "jugues" amb una realitat pura i dura.
ResponEliminaBesada.
Gabriel, gràcies tu també saps fer versos d'una realitat pura i dura
EliminaEl menyspreu i la indiferència no deixen cicatrius al cos, però fereixen de mort l'enima.
ResponEliminaColpidor poema!
Gràcies per la teua amabilitat
EliminaMonocorde. Fereix tant com l'esgrima en música altisonant. Fent de mestre també hem d'anar en compte...
ResponEliminaNecessari poema. Gràcies per tant, Xelo.
Gràcies a tu
Eliminaés un poema totalment colpidor estimada Xelo, no cal tenir blaus a la pell quan els blaus de l'ànima no marxen, esfereïdor, però tant real, abraçada gran
ResponEliminaGenial
ResponEliminaUna realitat silenciada i dura. Sovint avergonyix les víctimes, que han perdut tantes coses. Gràcies, com sempre.
ResponElimina