divendres, 1 de novembre de 2013

Vestit de silenci



Estimava la vida
la menjava a mossets xicotets
assaborint-ho tot
el rebost ple
llaunes de desig
pots de versos
caixes  de carícies
xarop d'amor
besos envasats al buit
llesques d'il. lusió
massa menjar potser
per una ànima somiadora
ara ja només podía
tancar el rebost
per cobrir el seu cos
amb aquell vell i arnat
vestit de silenci.

-Xelo Llopis-



Imatge: Ian Webb

6 comentaris:

  1. Potser una ànima somniadora és una mica golafre i mai té prou vida per menjar-se, però es bona idea menjar miquetes i assaborir-les.
    Aquest poema és la visió d'una gurmet vital.
    Bon i llarg profit.

    ResponElimina
  2. Oh! M'ha agradat molt aquest poema.
    Et superes dia a dia.

    ResponElimina
  3. Un excès pot ser embafador, diuen. Bonic el poema! M'ha agradat :)

    ResponElimina
  4. M'agradaria trobar un vi per a maridar tots els teus versos...

    I mai millor dit: SALUT.

    ResponElimina
  5. "Pots de versos, caixes de carícies"
    Precioso versos, m'ha agradat molt.
    Besada.

    ResponElimina
  6. si així és el rebost, cóm no serà la nevera i el celler... m'agrada la cuina, cuinera i el que guisa...

    ResponElimina