dijous, 21 de novembre de 2013

Sense blaüres


A tantíssimes dones


No tens blaüres a la pell
tampoc et sagna el llavi
mai t'ha posat la mà al damunt
ni tan sols per acaronar-te
mai hi va haver
una paraula més alta que l'altra
amb el to suau de la seua veu
un cabàs de retrets
una tona de culpes mai  enteses
les seues raons carregades de raó
les teues emmudides gola avall
quan la densitat del silenci ofega
la indiferència treu les urpes
i una por indescriptible
glaça el teu somriure

-Xelo Llopis-

Imatge: de la xarxa

13 comentaris:

  1. i la paüra a eixe futur que no saps, l'excruiximent dels ossos fent cervell tou...

    ResponElimina
  2. No tens blaus a la pell...
    però tens l'ànima dolguda.

    Un poema molt bonic i escaient a pel dia contra el maltractament de gènere.
    Una abraçada amb el guaridor caliu d'un amic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. sense blaus, però amb ferides internes obertes

      Elimina
  3. Meravella en versos. M'ha agradat molt com "jugues" amb una realitat pura i dura.
    Besada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gabriel, gràcies tu també saps fer versos d'una realitat pura i dura

      Elimina
  4. El menyspreu i la indiferència no deixen cicatrius al cos, però fereixen de mort l'enima.
    Colpidor poema!

    ResponElimina
  5. Monocorde. Fereix tant com l'esgrima en música altisonant. Fent de mestre també hem d'anar en compte...

    Necessari poema. Gràcies per tant, Xelo.

    ResponElimina
  6. és un poema totalment colpidor estimada Xelo, no cal tenir blaus a la pell quan els blaus de l'ànima no marxen, esfereïdor, però tant real, abraçada gran

    ResponElimina
  7. Una realitat silenciada i dura. Sovint avergonyix les víctimes, que han perdut tantes coses. Gràcies, com sempre.

    ResponElimina