diumenge, 17 de novembre de 2013

Amic meu



Ningú mor la vespra ni sap a quina hora
però tu amb aquella barreja precisa
d'alcohol i barbitúrics
coneixies el moment exacte
per aturar-te en el camí.

La ràbia em surt per cada porus
i si estigueres viu
et pegaria un cop de puny
per desfogar-me

Ara tots contemplen el teu cos inert
parlen de la teua  bonhomia
i busquen respostes al teu final.

Estaves cansat -em deies-
i qui no amic meu!.

El meu cap enyora ja el teu muscle
tenia la mesura justa on recolzar
inquietuds i somnis
mentre tu m’escoltaves
i acariciaves suaument el cabell.

Per força he de seguir estimant-te
però em dol
convertir-te en record.

-Xelo Llopis-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada