No em
penedisc
d'haver estimat
amb el
cor obert i l'ànima nua,
amb la
ingenuïtat a frec de pell,
ni de
mostrar les cartes
ni de no apaivagar l'evidència
ni de no apaivagar l'evidència
ni del risc d'anar contracorrent
ni dels somriures
que m'han arrencat
ni de les llàgrimes
que m'han mullat.
ni dels somriures
que m'han arrencat
ni de les llàgrimes
que m'han mullat.
No em
penedisc
de les
hores hostatjat als pensaments
ni d'abraçar
somnis
ni de
sembrar primaveres a la tardor
ni del
plaer d'haver-me perdut pel teu cos
ni del
gaudi per veure't
ni de
l'angoixa de perdre't.
No em
penedisc
d’haver-te
viscut
ni d'haver-te estimat
ni de estimar-te encara.
ni d'haver-te estimat
ni de estimar-te encara.
-Xelo Llopis-
Imatge Beth Parnaby
No ens hem de penedir de sentir, estimar i viure. Gràcies pel poema, Xelo. Podria ser un "mantra" per moltes de nosaltres, educades en la culpabilitat continuada. Besades.
ResponEliminaun beset Anna i gràcies per l'estima
ResponEliminaMai penedir-se per estimar, per tindre els sentiments a flor de pell, per ser sincera, mai!!!!
ResponElimina