dimarts, 23 d’octubre de 2012

Caure






No volia baixar d'aquell bell núvol
sense graons ni baranes
paüra per si es trencava en mil trossos
allà dalt feia niu una ànima somiadora
per covardia o  feblesa
li espantava  veure la vida a ran de terra
el seu núvol era blanc, suau, dolç, tendre

Estimava un somni
amb tanta força!
tot sabent que només era un somni
l’ encoratjava de dia
li donava recer a les nits.

Baixar caient
i després...
què seria d'ella? 
quina lassitud
recompondre's de tanta desfeta

-Xelo Llopis-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada