divendres, 3 de febrer de 2012

"Màrmara" Marina Rossell



Per a un dia fred un poema per a calfar l'ànima... Aquest poema-cancó de la Marina Rossell, em duu grats records d’una vesprada de juny recitant poesia

T’ho miraves tot,
tot era un impacte als teus ulls,
caminaves sense desassossec;
sabies que aquell viatge era de foc,
i ho observaves tot
minuciosa, minuciosament.
No hi havia cap pena
per escriure, en cap paper,
sexe i plaer
inundaven el teu, el meu cos.
I caminàvem, i sentíem
el crit d’un barquer.
Era sota el cel de gener,
prop del mar de Màrmara.
I no podíem dir no a cap nit
ni a cap llit.
Oh, sensació perfecta de confort.
T’estimo i t’ho dic.
Invoco el meu jo més pur
Perquè aquesta cançó pregunta per tu
i no sé on ets, ni si et veure més.
T’estimo i t’ho dic.
I crido al meu jo més pur
per deixar de sentir
que els fils s´han trencat.
La lluna s’ha enfosat
sobre el mar de Màrmara.
I reso al meu jo més pur.

(Màrmara –Marina Rossell)

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada