dimecres, 4 de març del 2015

De la feblesa




A la mare

M'havien parlat
de la feblesa
per haver nascut dona
però l'únic que vaig veure
va ser la dolçor de la teua mirada
la calidesa de les teues mans
als teus ulls
cap indici de debilitat
mai et vas amagar davant l'adversitat
i mira que n'hi va haver

Sempre arromangada
dels infortunis feies bugada
afrontant amb tenacitat
tot el que anava venint
ni un mal gest
ni un lament
és el que hi ha - deies-

Vas exercir magistralment
sense titulació
sense cursos d'adaptació
totes les ocupacions de la vida
filla neta germana esposa mare iaia veïna amiga
sense defallir
vas fer per tots
que el viatge fos lleuger
oblidant el teu ésser

M'havien parlat
de la feblesa
però amb tu 
mai la vaig veure

-Xelo Llopis-

 Imatge: Katharina Jung


Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

20 comentaris:

  1. xavier pujol4 de març del 2015, a les 13:39

    M'havien parlat de la teva fortalesa, i sempre la vaig veure.

    ResponElimina
  2. August G. i Orri4 de març del 2015, a les 18:51

    Preciós poema. No sé si està dedicat a algú -imagino. En tot cas podria ser ben bé un himne a la dona, ara que s'acosta el 8 de març…
    La imatge, molt suggerent…
    Gràcies, Xelo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xelo IProu5 de març del 2015, a les 9:32

      August, podria ser qualselvol dona, però aquest poema és per a ma mare que fa pocs dies ens va deixar

      Elimina
    2. August G. i Orri9 de març del 2015, a les 22:41

      Em sap greu, Xelo! Ha de ser un moment molt dur, perdre la mare… La meva està amb un alzheimer galopant i quan la vaig a veure, acabo plorant de desesperació… Espero que et refacis i poc a poc omplis el dolor de la seva absència amb tots els bonics records que ens expliques en aquest poema.
      Una abraçada!

      Elimina
    3. Xelo IProu10 de març del 2015, a les 9:19

      August una tendra abraçada i molts ànims pels moments que estas vivint

      Elimina
  3. M. Roser4 de març del 2015, a les 21:11

    És que les dones som així, no ens fa por res i no sabem què és la feblesa...S'ha de reconèixer que també hi ha homes així! ( encara que no gaires)!!!
    Petonets, Xelo.

    ResponElimina
  4. Encarna Roselló4 de març del 2015, a les 21:27

    I tu ets l'espill on es reflecteix la seua imatge.

    ResponElimina
  5. Glo.Bos.blog6 de març del 2015, a les 0:06

    Un poema preciós i un grandiós homenatge a la teva mare. El que ella es mereixia.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xelo IProu10 de març del 2015, a les 9:20

      és per a ma mare però ben bé podria ser qualsevol mare

      Elimina
    2. Glo.Bos.blog15 de març del 2015, a les 2:02

      Cert, Xelo, de la meva podria dir coses semblades. També va ser una gran dona, una dona admirable.
      Gràcies, per el teu poema que podria ser per la meva mare.

      Elimina
  6. Unknown11 de març del 2015, a les 8:55

    M'agrada Xelo!

    Abraçada

    ResponElimina
  7. Sàlvia13 de març del 2015, a les 9:38

    Tendresa al versos, fortalesa a l'ànima! M'encanta el poema, Xelo!
    Besadetes

    ResponElimina
  8. Carme Rosanas14 de març del 2015, a les 17:41

    Ès cert que podria ser per a qualsevol mare, al menys s'ajusta perfectament a com va ser la meva.
    La grandesa dels poemes éscque totsxens hi poguem sentir. I aquest és per la mare i per tantes mares.

    Una abraçada ben forta, Xelo, aquest és un moment dur.

    Ens queda el consol que portem a dins tantes coses d'elles, que mai no ens deixen del tot.

    Un petó dolç...

    ResponElimina
  9. Pilar Arnal15 d’abril del 2015, a les 21:29

    Preciós retrat d'una dona preciosa!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)