Et recorde hui

A vegades succeïx , i no és gratuït

Tenia ganes d'acabar la seua jornada laboral, eixe dia a casa l'esperaven, hi havia un dinar familiar. Mirava el rellotge, va respirar profundament com el que té la satisfacció de l'haver  complit, es disposava a apagar l'ordinador quan va escoltar la senyal acústica d'un nou missatge rebut, el remitent era més que conegut per a ella, en obrir-ho allí estaven aquelles paraules: “Et recorde hui. A vegades succeïx, i no és gratuït”.

Estes eren les úniques paraules que havien escrites, no obstant això, la força amb què va sacsejar  els seus sentits va fer que el cor bategara amb un ritme diferent.

Va recolzar la esquena contra la cadira fixant la seua mirada en aquelles paraules, de sobte una misteriosa maquinària va posar en marxa l'engranatge per  començar a bussejar pel laberint de la memoria, les imatges del passat se succeïen com si estiguera davant d'una projecció de diapositives.

El llarg adéu se prolongava ja 28 anys i a més la distància geogràfica també havia impossibilitat ni tan sols una fugaç trobada.

Va recordar amb malenconia quin atzar havia fet que compartiren un tram del seu viatge vital, a aquell que havia despertat els seus sentits, a aquell que li va donar el ferm convenciment que les seves vides estarien sempre lligades, a aquell que es va convertir en el seu còmplice, el seu company, el seu amic, el seu amant,  el seu amor.

Les imatges continuaven succeint-se, els records s'amuntonaven, i galopaven per la seua ment a una velocitat de vertigen.

Un nus en la gola es va fer latent i les llàgrimes van mullar els seus pòmuls enterbolint els seus ulls que continuaven clavats en les paraules.

El record d'ell l'havia acompanyat sempre, irrompia en la seua vida de qualsevol forma i en onsevol indret, disfressat de paper dormit, de cançó, d’aroma, de  paisatge, de llibre, de pel.lícula, al passar per aquell carrer en què... i en qualsevol circumstància procurava fer-li partícip en silenci de la seua última confidència.

En aquelles paraules redescobria un temps que havia sigut el seu paradís particular i amb el convenciment d'haver-ho viscut amb plenitud absoluta

La seua vida d’ara no era ni de bon tros la que la que llavors imaginava. Eixa percepció produïa en ella  certa angoixa. Els anys havien transcorregut amb un cert sentit de passivitat  i  la seua essència se sentia molt debilitada per l'erosió que afaiçona la quotidianitat

Sonava el telèfon i pareixia fer-ho amb insistència desmesurada, malgrat això el seu estat d'abstracció  va fer que tardara a escoltar-lo, va contestar, a l'altre costat la veu d'un xiquet, el seu fill, l’alertava  del seu retard, fent que es donara de cara a terra contra una realitat que tornava a ser-li pròpia, però amb el gust d'haver abraçat per un instant un temps que  segura com estava que no tornaria tan sols a ells dos plegats els pertanyia.


Juny 2011