ja no corres darrere meu
sabatilla a la mà
per tirar-me-la al cap
després de fer una malifeta
ara som nosaltres
qui portem les sabatilles a la mà
per calçar-te
els peus cansats
de xafar innombrables vegades
el vell camí de l'absència
el vell camí de l'absència
tostemps buscant
com arribar on jeu
al qui fou
el teu veritable amor
Mare
et mire i els anys
només han marcit el teu esperit
la teua bellesa segueix intacta
el teu somriure
ens segueix acariciant
i omplint-nos de tendresa
Mare
l'estima rebuda
no és per deixar-la
en els calaixos
la portem sempre damunt
perquè es veja bé
a la cara s'ha de notar
l'amor que ens has regalat
Ai mare!
-Xelo Llopis-
-Xelo Llopis-
Quin poema més dolç, més tendre!
ResponEliminaFelicitats a la teva mare per aquest homenatge tan bonic. I a tu, per tenir-la a ella.
gràcies Glòria!
EliminaMeravellós poema, ple de tendresa, ple de sentiment.
ResponEliminaUna besada dolça.
Felicitats "à deux" ;)
ResponEliminamoltes felicitats a la mare i a la filla..... mua
ResponElimina