I és a la nit quan
puc desprendre'm
de la feixuga cuirassa
que he de portar de dia.
I és a la nit quan
arriba el màgic moment
de posar-me
un vestit lleuger i vaporós,
que el vent enlairarà de la pell
on els raigs de lluna plena
llampurnegen mirallets
per guarir les urpades
d'una ànima adolorida
que estima els somnis
somriure
i no vol deixar de viure.
on els raigs de lluna plena
llampurnegen mirallets
per guarir les urpades
d'una ànima adolorida
que estima els somnis
somriure
i no vol deixar de viure.
-Xelo Llopis-
Imatge: Kata Kömùves
(Setembre 2012)
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaSensibilitat i bellesa.
ResponEliminaUn poema exquisit!
ResponEliminagràcies Xavier
Elimina"La nit em confon...." que diria el filòsof eixe.
ResponElimina