dijous, 4 de setembre del 2014

Quin futur els espera?








Caminem per inèrcia, baix l'aparença de la normalitat, però en el fons és només això aparença.

Mirant al meu fill jugant, aliè a tot, centrat únicament en el joc. El mirava i pensava que fins fa ben poc (dos o tres mesos escassos), veia un xiquet aprofitant les  últimes cuetades de la seua infància, amb una adolescència trucant a la porta, i després l'imaginava amb un futur que hauria de llaurar-se, com hem fet tots, per un camí més o menys pla, amb alguna que  altra pedra que el farà entropessar i l’anirà polint com a home, com a ésser humà.

Un camí amb molts cruïlles, però ell tindrà la suficient maduresa per triar la direcció més encertada, més adient i sempre amb un ventall de possibilitats i amb igualtat davant els més benestants.

Mire al meu fill i sent un nus a la gola difícil de pair. La terra que trepitjava en certa manera era ferma, albirava a l'horitzó l'esperança en un món una mica millor, conscient que per a això s'ha de persistir, continuar lluitant, com sempre, o quasi sempre, però amb un futur no massa llunyà pel d'apostar i en què creure.

La terra per la que camine, ara és molt semblant a una tarima flotant, trontolla, fa aigües per totes bandes.

Ens ho han capgirat tot. Els drets més elementals i bàsics, pels que tanta i tanta gent ha lluitat, i pels que massa s'han quedat pel camí, ens els han dinamitat a base de decrets que no fan més que emmascarar errors i excessos dels de dalt , on cada sacsada accelera el procés de destrucció.

Ara tot és vàlid en nom de la crisi, una crisi més que visible i també evitable, només hauria calgut fer servir el coneixement per a una gestió dels recursos i fons públics sostenible.

Continue mirant com juga el meu fill, però ara són els ulls els que se m'humitegen, crec que tots els pares tenim com a denominador comú facilitar als nostres fills les eines necessàries per fer-se valer per ells mateixos, aquest és potser el nostre millor llegat.

M'agradaria poder donar-li aquests instruments, però dins d'una societat que respecte el principi d'igualtat, lluny del classisme que per desgràcia han volgut tornar a posar de moda.

I demanar-li al geni de les retallades que mire per un instant els ulls del meu fill i mentre si és possible que li explique a ell perquè ha decidit esbiaixar-li el futur.

Publicat al Levante EMV agost 2012



9 comentaris:

  1. Miro el teu fill i observo el mateix que tu...

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
  2. El futur del jovent... Tan de bo fos per tothom com tu te l'imagines a la primera part d'aquest reflexió magnífica, però potser això ara ja és una utopia i ens cal lluitar perquè no els xucli aquesta tarima flotant que s'enfonsa...
    Petonets.

    ResponElimina
  3. Quanta raó tens, Xelo.
    Al nostre Món, el Món de tota, de cada vegada ens l'estan empastifant més i més llàstima fa.
    Per exemple, a la meva menuda li han reduït els ajuts a la meitat i sense avisar.
    No, aquest no és el nostre Món, però hem de seguir en la lluita.
    Una besada dolça

    ResponElimina
  4. lluita també és la nostra senya l'identitat i tu d'això saps molt

    ResponElimina
  5. El meu és un sentiment d'angoixa i d'impotència. Estan passant coses que pensava no tenir que tornar a viure. No vull perdre l'esperança, però costa conservar-la.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. eixa és la cosa que tornem a viure situacions que semblaven formar part del passat

    ResponElimina
  7. Llegint-te he recordat el poema de Benedetti Què els queda als joves?

    también les queda no decir amén
    no dejar que les maten el amor
    recuperar el habla y la utopía
    ser jóvenes sin prisa y con memoria
    situarse en una historia que es la suya
    no convertirse en viejos prematuros

    les queda respirar, abrir los ojos
    descubrir las raíces del horror
    inventar paz así sea a ponchazos
    entenderse con la naturaleza
    y con la lluvia y los relámpagos
    y con el sentimiento y con la muerte

    tender manos que ayudan, abrir puertas
    entre el corazón propio y el ajeno
    sobre todo les queda hacer futuro
    a pesar de los ruines de pasado
    y los sabios granujas del presente.

    ResponElimina