La dona que em mira
des de l'espill
té pluja als ulls
la mirada trista
somriu amb timidesa
conec el gest
darrere d'aquest somriure
amaga al món
misèries i desencisos
voldria abraçar-la
el vidre glaçat
m'ho impedeix
no em diu res
segueix callada
però aquests ulls
plens de pluja
parlen per ella
-Xelo Llopis-
Imatge: http://marabc.tumblr.com/
T'he trobat als mots lleugers i de solc profund...
ResponEliminagràcies Antoni
EliminaI a vegades, la dona que mira al mirall inevitablement mos sembla irreconeixible... Trist però bonic! :)
ResponEliminaaixí és costa reconèixer-la
EliminaDona que ens mires, somriu.
ResponEliminauna abraçada Anna
EliminaOh! Xelo, tinc la sensació que parles de mi, tinc els ulls plens de gotes de cansament. Un petonet.
ResponEliminaM´he vist en eixe espill Xelo, però després de la plutja sempre ix el sol.
ResponEliminai també d'ella, parlen...
ResponElimina