Va ser un plaer l'encàrrec rebut, presentar el poemari de Miquel Català "Poemes de la nina libèl.lula", per poder expressar la grandesa de la seua poesia ... va ser a Almussafes el 14 juny 2013
ANTONIO SKARMETA escriptor xilè va dir “La poesia no és
de qui l'escriu, sinó de qui la necessita” i pel que veig almenys als que estem
ací se'ns fa necessària.
Pels que no sabíem de la seua existència, Miquel va
irrompre en les nostres vides a través de la xarxa, a mi en particular, em va arribar en la seua etapa més
reivindicativa i critica al model de societat actual, sempre amb
el puny en alt i ple missatges fortament carregats, des de la seua vessant més lluitadora, …de
tant en tant, el puny es tornava mà, però no una mà qualsevol, una mà
càlida i dolça, que volia compartir amb
tots nosaltres un bocinet de tendresa vestida de poesia, primer era la d'uns
altres, a poc a poc, al final de cada poema apareixia el seu nom (l'artístic)
així quasi a diari, de manera que …. ens
ha mal acostumat, perquè llegir la poesia de Miquel, és una de les
millors addiccions que un pot tenir.
Cada poema de Miquel és un pessic als sentits, ens sacseja
l'ànima i d’una manera subtil , ens convida al somni i també a la reflexió.
Res li és aliè i vers a vers com puntes de coixí va teixint
una teranyina de la que no volem alliberar-nos.
La poesia d'aquest home ben arrelat a la seua terra, i als
moments que per generació li ha tocat viure , ens fa viatjar per l'extensa
geografia dels sentiments, de nord a sud: de
la por… al plaer, d'est a oest: des
l'estima… a la ràbia passant pel desig i els somnis.
Amb els seus versos , gaudim de l'aventura de
l'exaltació dels sentits i sovint …. ens trobem amb el redós de la nostra
intimitat
La imaginació de Miquel, com la seua nina libèl·lula, té ales i vola tan alt
com pot, entre núvols de cotó, blancs o
rojos, pel cel serè d'un capvespre plàcid de mar o de muntanya, però sobretot sap capbussar-se en el cor
del seu món interior, i com ell diu "el
centra i desconcentra" i és ací en el seu inabastable món
interior, on s'adquireixen els matisos més vius i l’esclat més intens , on les
paraules deliciosament enfilades s'assemblen a una partitura musical.
En llegir els seus versos i conèixer-lo una poc com a
persona, amb certa modestia , m'atreviria a dir que Miquel és un lúcid
sensual, que intenta i a
més arriba a aconseguir-ho , lligar els instants que conformen cada moment viscut, o somiat, conscient com és de la qualitat efímera de tots els plaers.
Lluny de les disfresses, amb cada vers es desfà d'una
peça de roba, deixant al descobert la seua ànima, per descubrir-nos el
seu món interior, rodó, gran o petit ,
les debilitats, les pors, el implacabe pas del temps, amb els seus hiverns, primaveres, estius… i el seu ésser més íntim, reflexiu i potser
més pausat, però no quiet,
de la tardor, que està plena de llum i colors però sobretot de vida.
Encara que ell si en sap més, els seus versos com els
d'aquella bellíssima cançó són "senzills
i tendres" vénen embolicats com per a regal i farcits de simbolismes és fàcil trobar: cercles,
mons rodons, petits o grans, somnis, naufragis, atzars, fades, sirenes, palmeres i algun tango….
gotes de mar o de pluja.
Si la seua poesia tinguera olor o gust, podriem percebre
la salabror del mar i l'aroma … de romaní i timonet, …. sens dubte els paisatges que l'han
acompanyat són ben presents en el poemari.
En el poema “GOTA DE MAR” apareixen alguns d'aquests
simbolismes esmentats:
GOTA DE MAR
viatger errant
impenitent caminant
nàufrag oníric
entre la pluja d'estels i l'oceà
entre planetes redons
em segueix un rastre
de formes sinuoses
cercles de llum
que petit i que gran és el meu món
nina del somriure
i tu ets, vida meua
per atzar
la meua salvació
quin vent més fresc
em porta flaires
de timonet i romaní
i una gota de mar
Altres vegades es descorda poc a poc, amb molta subtilesa
fins a quedar nu, posant al descobert la seua esencia, aquella que roman
intacta, com mostra els seus poemes evocant la infantesa
La poesia de Miquel Català, ve sense prospecte, però és
com alguns medicaments, té efectes secundaris, mai et deixa indiferent.
No us sorprengueu, si en obrir el poemari que ara
presentem per qualsevol de les seues pàgines , escolteu algun so, ja us he dit
abans que aquestos versos tenen alada la musicalitat, i és posible escoltar els
batecs del seu autor, que ha posat el sentiment més tendre en cada vers,
perquè a nosaltres , ens arriben en forma de caricia.
A aquesta Nina que ens té corpresos li desitge llarga
vida com a font d'inspiració del seu autor , ja que per a tots
nosaltres, és un goig per als sentits llegir els versos que per
ella brollen.
Enhorabona Miquel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada