Mire amb certa melangia la casa del meu cos són molts els anys els que està alçada. El pas del temps és implacable i ha deixat la seua empremta a la façana les esquerdes són visibles i el color que abans tant goig feia ha perdut la seua lluentor. Pels finestrals no entra tanta llum l’ombra de les cases veïnes ho impedixen. Els dies d’intensa pluja per la teulada es filtra un degoteig incessant d’aigua però a les golfes tot el que guarde ho tinc ben arrecerat puge de tant en tant per netejar el que em fa nosa i traure la pols als records. Però tinc sort Els fonaments, les bigues i els pilars són sòlids. Dins s’està és plena de vida em sent segura i encoratjada, encara conserve aquell vell balancí on asseure’m a bressolar els somnis. -Xelo Llopis- del poemari "Guarda'm el secret"