Mire amb certa melangia
la casa del meu cos
són molts els anys els que està alçada.
El pas del temps és implacable
i ha deixat la seua empremta
a la façana les esquerdes són visibles
i el color que abans tant goig feia
ha perdut la seua lluentor.
Pels finestrals no entra tanta llum
l’ombra de les cases veïnes ho impedixen.
Els dies d’intensa pluja
per la teulada es filtra
un degoteig incessant d’aigua
però a les golfes tot el que guarde
ho tinc ben arrecerat
puge de tant en tant
per netejar el que em fa nosa
i traure la pols als records.
Però tinc sort
Els fonaments, les bigues i els pilars són sòlids.
Dins s’està
és plena de vida
em sent segura i encoratjada,
encara conserve aquell vell balancí
on asseure’m a bressolar els somnis.
-Xelo Llopis-
del poemari "Guarda'm el secret"
Si els fonaments són sòlids, tan de casa com a la vida, podem estar tranquils...El pas del temps no perdona , però és el què toca; cada esquerda o cada arruga, una vivència!
ResponEliminaM'encanten aquests balancins, trobo que donen calidesa a la casa.
Petonets.