dijous, 15 d’agost de 2013

Confesse



Confesse
haver estimat
sense preguntes
on poc era tot
alimentant somnis
amb engrunes
de temps furtat
al bucle rutinari
sense esquitxades d'infortunis
amb fragància de goig
finit i etern alhora.

La sentència
el menyspreu.

-Xelo Llopis-

Imatge: Roberta Pastore

5 comentaris:

  1. Un poema molt sincer i colpidor. Abraçada!

    ResponElimina
  2. Guarda l'essència d'aquest amor i el goig dels dies viscuts en l'essencier més bonic que trobes, i engega el vol, encara et queda molta vida i molt per estimar.

    ResponElimina
  3. Hem de disciplinar l'ànima en la carn d'estimar...

    Molts petons, Xelo.

    ResponElimina
  4. Tristor i desengany, però les llagrimetes sempre o gairebé sempre acaben evaporant-se i la vida continua fluint.
    Preciós.
    Besada dolça.

    ResponElimina