dimarts, 3 de desembre del 2013

Illa artificial




Empaitada pel desencís
torna a l'illa artificial
de la seua solitud
tot just quan arriba l'hora de la basarda
tancar portes i finestres
atrinxerar-se al recer de les parets d’una pell
esquinçada de somnis no assolits
d'esperances mortes
soliloquis muts

- Xelo Llopis-

Imatge: Gus Busselo

5 comentaris:

  1. Un poema que m'ha arribat, que he entès a la perfecció. I a sobre sé el que és de sobres una illa... M'ha agradat molt, Xelo! :)

    ResponElimina
  2. quan es transita per camins de solitud ve la tristor a fer companyia

    ResponElimina
  3. M'encanta Xelo... solitud de dolor...

    Abraçada!

    ResponElimina
  4. Saps atreure el lector amb el teu jo líric i imprimeixes sensacions que et fan passejar-te i repetir vàries vegades la lectura dels teus versos.
    Besada dolça.

    ResponElimina